dijous, 3 de setembre de 2015

Fins el final...

Al caliu de les espelmes li vaig agafar les mans. Les tenia fredes i les hi vaig fregar suaument. Després les vaig arrecerar al meu pit, amb la tendresa que es mereixia, xiuxiuejant-li paraules suaus i tranquil.litzadores a cau d'orella. No semblava reaccionar massa, al començament. Havia passat massa temps en soletat i el fet que jo hagués travessat la seva zona de confort el feia sentir inquiet. Vaig sentir pena per ell. Havia estat tan sociable, anys ençà... Què era el que l'havia dut a apartar-se de tot i de tothom? S'hi veia tristor en la seva mirada, potser era por també, no n'estic segura. Al cap d'uns minuts de tenir-me a prop, va fer un gest, volent apartar-se. Ho vaig fer. Però potser li va semblar que m'havia apartat massa, perquè al cap de poca estona vaig notar que apropava la seva galta a la meva. Semblava reconciliar-se. Semblava donar-me permís per estimar-lo. Semblava haver decidit que sí que em volia. Em vaig sentir tan emocionada, que el vaig abraçar, però el vaig espantar i de seguida va tornar al seu posat defensiu. Em va apartar amb una empenta. Tenia tanta necessitat d'afecte que li feia fins i tot por a ell mateix. Vaig entendre que era millor anar amb calma. Em vaig aixecar a poc a poc i li vaig preparar un cafè. Sempre, abans, li havia agradat gaudir del seu cafè. Vaig pensar que potser recordaria aquells moments que haviem passat junts fent aquelles llargues xerrades darrera un bon cafè. Jo me'n vaig preparar un altre i, asseguda al seu costat, vaig començar a parlar-li. Ho vaig fer com si el temps no hagués transcorregut, com si res del que temiem hagués passat, com si haguéssim aturat el temps i ens trobéssim altre cop asseguts, com cada tarda dels dimarts a la cafeteria de la cantonada. Alguna de les bajanades que vaig dir el van fer somriure i a mi se'm va enxamplar el cor en veure que reaccionava. Així que vaig seguir. Cada cop es mostrava més relaxat, se'l veia content. I jo em sentia plena en veure que recuperava el seu sí amb les meves paraules. Ens van caldre tres cafès més per apropar-nos gairebé del tot. Ell seguia sense dir un sol mot, però l'expressió de la seva cara, ara, era tota una altra. Van tocar les onze al rellotge de la sala. Havia arribat el moment. Vaig apropar un cop més les meves mans a les seves i els meus llavis li van besar la galta. -Estic molt contenta d'haver-te retrobat- li vaig dir. I vaig dirigir-me a la sortida amb l'ànima encongida. Abans de tancar la porta en marxar, vaig sentir un fil de veu que em deia: 
-Tornaràs, oi? 
I allí vaig ser cada tarda, feliç al seu costat, fins el final dels nostres dies.