dimarts, 4 d’agost de 2015

Òscar a la millor!


Em caldria tota una altra vida, que no tindré, per aclarir-te el que vols saber. De fet, et voldria explicar el que t'espera, però seria com revelar-te el final d'una pel.lícula. D'una pel.lícula que ni tan sols té escrit el seu final. L'argument es va construînt sobre la marxa, els actors i les actrius canvien. Però tu sempre n'ets el protagonista. Voldria avançar-te les aventures i desventures en les que inevitablement en formaràs part. Però no pot ser. La gràcia de tot plegat és aprendre a gaudir del rodatge, aprendre a ensumar els detalls, aprendre a gaudir de les sorpreses, estar obert a les sorpreses, si no vols una pel.lícula avorrida o sense sentit. Tú donaràs sentit a cada escena, l'has de copsar amb tots els teus sentits. T'has de permetre també estones de backstage o fins i tot de "overstage". Agafa aire, respira profundament i aprèn a prendre distància, a veure l'escena des d'un picat o un contrapicat, examina el camí, la situació, abans de prendre decisions importants. No temis equivocar-te. És el que ens fa humans. Aprèn a perdonar, els altres humans també s'equivoquen, ningú ha nascut ensenyat per ser gran actor o actriu. No tothom sap quin paper li toca fer en cada moment. Aprèn a disculpar-te, pel mateix motiu, i per no carregar amb les feixugues càrregues de la culpa. Aprèn a no carregar pedres que no són per tu, només omplen la motxilla inútilment. Aprèn a no tenir massa pors, només les justes per permetre't actuar prudentment. No tinguis pressa, tot arriba. Gaudeix del regal de cada dia de rodatge, del Sol, de l'aire que respires, de la pluja, del cant dels grills a la nit, del dels ocells durant el dia... Cada petit detall és un tresor que se't dóna, i enriqueix cada escena. Esforça't, ningú ha dit que és un rodatge fàcil. Sigues flexible i adapta't als canvis d'escena, que, de vegades, són sobtats. No et planyis, si som aquí, és que ho podem fer bé. Rectifica, si cal. No vulguis ser perfecte, no som màquines. Aprèn a veure el costat positiu de les coses, sempre el té. La pel.lícula té un començament i un final, fes-te'n a la idea, però no t'hi obsessionis massa sinó perdràs el fil de la pel.lícula. Tingues fe en tú mateix i en el que facis, està demostrat científicament que pot moure muntanyes, ves-t'ho creient, també! Aprèn a riure't de tu mateix, les escenes còmiques també han de
 formar part de la pel.lícula. Riu, riu molt, és saludable. I plora, plora el que necessitis, també ho és.
Aprèn dels errors, en totes les grans filmacions n'hi pots trobar algun. Em deixo moltes altres coses, però bàsicament estima. Estima't a tu primer per poder aprendre a estimar els demés i tot el que t'envolta. Ja sé que ho faràs, per això jo ja et dóno l'Òscar a la millor!





dilluns, 3 d’agost de 2015

Don't forget...


Nothing else matter, anything more.
Quiet tree branches waiting for the honor.
Honest, brave, gorgeous stones.
Punishing madness birthing on a shore.
Bringing back ancient angers.

Whispering softly, missing the voice.
Don't run, there's no choice.
Carve the miseries, loyal hunters!
Don't care, that's the load.
Don't forget, the blame's your blood...






I va sortir de l'armari...

Ja portava molt de temps a la foscor. S'havia acostumat a veure-hi entre els badalls de llum. De vegades, treia el cap entre els munts de roba ben penjada. Li agradava l'ordre que l'envoltava. S'hi sentia tan a gust, malgrat tot, en el seu niu! Era una llar càlida, comfortable, tranquil.la. Entre el penjador de les corbates i els vestits de nit s'havia construit tot un univers on es deixava anar i es sentia còmode, abraçat per tota aquella varietat de teixits. L'olor de roba nova li despertava els sentits i es deixava transportar mentalment a mil llocs exòtics. Només algun moment puntual enyorava poder estirar les cames completament o fer les passejades que, temps ençà, solia fer. Algun moment també havia sentit curiositat per algun soroll desconegut de l'exterior, però res prou motivador com per obligar-lo a sortir del seu forat. De tant en tant reorganitzava els penjadors i creava ambients diferents, dins dels límits, és clar. El mirall que recobria la porta de l'armari engrandia l'estança. 
Aquella tarda però, l'armari es va obrir de cop, inesperadament, deixant entrar un aire fresc i dolç a la vegada. Una mena de barreja floral que li va omplir els prestatges i li va fer obrir els ulls de bat a bat. Volia des del fons del seu cor saber l'origen d'aquell perfum que, amb gosadia, havia omplert tots els racons del seu petit habitacle. Necessitava saber. Volia trobar. I aquell dia si, aquell dia, per fi, va  decidir sortir de l'armari...