dimecres, 1 de juliol de 2015

Moments...


     Estic asseguda, no massa còmode. De fet tinc una cama a sobre de l'altra i noto el pes dels meus propis ossos fent pressió contra la cama que tinc ben recolzada al terra. A la meva dreta hi ha una parella. Ell alça la veu més del normal i m'és gairebé inevitable escoltar la conversa. Parla una mena de barreja entre el català i el castellà. Diria que quan ho fa en castellà és per imitar a algú. Sembla alterat, pel to. En canvi ella és tota calma i se l'escolta pacient i només de tant en tant li fa un petit comentari amb veu tan suau que en perdo les paraules.
A la meva esquerra un grup de joves, tots nois. Un d'ells ha anat a fer paintball i explica l'experiència a la resta, que escolten encuriosits. En un moment donat, el protagonista de la conversa s'alça el camal del pantaló. Pel que sembla es va endur un bon blau, que els altres observen admirats i divertits. Discuteixen sobre la poca protecció que es porta en aquesta activitat. Sembla ser que algun dels companys va acabar al CAP. Una mala caiguda, una hora i mitja de tensió, una bona descàrrega d'adrenalina. Una bona cursa per aconseguir la bandera enemiga. Un final feliç, per la majoria. 
Al meu darrera la família de xinesos, dinant. Ahir, arròs. Abans d'ahir, arròs. Avui? Arròs. Malgrat tot, fa goig veure com disfruten barrejant-hi complements que no puc arribar a reconèixer. Semblen bocinets de pollastre, verduretes (potser algues), salsetes variades... Fa bona olor. Els envejo una mica, mirant-me el meu entrepà. 
Un parell d'homes surten a la porta a fer una cigarreta. Parlen de política. De la seva política. I miren d'arreglar el món, el seu de món. Pipen les últimes calades, satisfets. Tot els sembla ja una mica millor, ara.