dissabte, 11 d’abril de 2015

Fent equilibris...

Aquell matí vaig anar al parc amb la Maria. Va traçar una línia molt prima al terra amb una pedreta. Es va col.locar en un extrem i va mirar de resseguir-la amb petites passes. Un peuet després de l'altre, fent equilibris. Va sortir-se de la línia un parell o tres de cops. Va arribar a l'altre extrem i va girar de nou. Es va aturar. El sol li escalfava la cara i li feia lluir els seus rínxols daurats. Va tornar a resseguir la ratlla des de l'altre extrem. La seva persistència em tenia fascinat. Hi va tornar de nou. Ara semblava estar més concentrada. Només se li va escapar el peu de la línia un cop. Cada vegada se li feia més senzill fer el recorregut. Tant és així que fins i tot crec va començar a avorrir-se. En arribar de nou a un extrem, després de set o vuit vegades, es va aturar de nou. Va remirar-se la línia. L'havia resseguit tantes vegades que li va semblar que fins i tot ara podria fer-ho amb els ulls tancats. Ho va probar. Li feia por estar massa estona amb els ulls clucs. Feia dues passes i els tornava a obrir per comprobar si anava bé. Cada cop que els obria s'adonava que era fora de la línia. Readreçava les passes i seguia endavant. Ho va probar un cop i un altre. No se'n sortia. Es va disgustar. 
L'Arnau, que l'havia estat observant, s'hi va apropar. Sense dir una paraula es dirigí a la Maria i li va oferir la seva mà. Junts van començar el recorregut, de nou. Aquest cop no va obrir els ulls en cap moment. Confiava en l'Arnau, sempre havia demostrat ser un bon company. En arribar a l'altre extrem de la ratlla, va reobrir els ulls, es van mirar l'un a l'altre, satisfets i feliços. Van riure plegats una bona estona i es van abraçar. Junts ho havien aconseguit!