dilluns, 16 de febrer de 2015

Carpe diem...


Maleïa el dia en què va voler obrir els ulls.  Res del que esperava trobar era davant seu, ara. El cas és que, en el fons del seu sí ja s'ho temia. Sempre havia estat molt intuïtiva i rares vegades fallava en les seves prediccions. Així doncs, s'havia volgut enganyar sempre? S'enganyava, en el fons, si ja sabia la veritat? A quin joc jugava? Perquè s'havia estat fent tantes preguntes si ja n'intuïa les respostes?

De vegades es sentia dual o bipolar o bessona de sí mateixa. O això, o havia estat sotmesa a una contínua lluita entre el conscient i l'inconscient, que no ho era tant! 
Hi havia graus d'inconsciència? -es preguntava.
Quins eren els límits? On començava l'una i on acabava l'altra? Quina era la que dominava? Dominava a tothom la mateixa? Quina era la que dominava en ella? A quina calia escoltar?

Alguns parlaven del cap i del cor. No hi estava d'acord. Segons el seu parer, el cap i el cor dançaven al ritme d'una mateixa música. De vegades a ritmes diferents, però. El cap i el cor eren parts d'un mateix, perspectives diferents que hom triava per observar la realitat i per prendre decisions. De vegades era més còmode usar la tria que proposava un cap. De vegades s'esqueia triar el que dictava el cor. Però en realitat era la consciència, un mateix qui feia la tria des d'una o altra vessant. Un mateix era el responsable d'aquesta tria, però era més còmode atribuïr-la a una part del nostre cos, com si actués per lliure. Eximiem així tota culpa: Jo no ho he triat, ho ha fet el cap. Jo no ho he decidit, el cor ho ha fet per mi. Teories totes de l'escaqueig i la manca de responsabilitat. Però qualsevol tria acabava passant factura i no en responia el cap o el cor. En responia la persona mateixa amb tots dos. I amb la fel i amb els pulmons i amb l'estómac, amb tot el seu jo.

I ens sentiem lliures en la tria. I no n'erem pas. Erem titelles del temps, de l'espai, de l'univers. Erem titelles de les circumstàncies, del que percebiem, del que sentiem des de la minusculositat del nostre cos sensitiu. I parlavem d'ànimes, d'aures, d'energies, de fluxes, de llums, d'ombres, de fantasmes, i tots erem JO. I no erem res. I erem tan limitats. I preteniem trobar l'infinit i mai no l'abarcariem ni l'arribariem a entendre. Erem petites parts insignificants d'un tot. I el tot tenia vida pròpia. Res era tan finit com nosaltres mateixos. Ni tan sols la imaginació era infinita, ni lliure. Perquè era nostra i estava esclavitzada al que erem. Figuretes finites i insignificants. Erem infinitament limitats, efímers i temporals. La flexibilitat del temps... El temps! Gran invent finit, ilusòri, que encara acotava més la nostra finitut o la flexibilitzava i ens enganyava, i ens distreia tot comptabilitzant-lo.

L'amor era el motor. Havia de ser-ho. L'AMOR en majúscules. L'amor universal, no l'amor unilateral o particular. L'amor que fluia en totes direccions, en totes! Fins i tot cap a un mateix, cap aquest no res insignificant. L'amor infinit, que no tenia principi ni tenia fi. Que no tenia condicions. No l'amor com a sentiment, sinó l'amor com a font, l'amor com a sentit del que erem, com a fuid que movia l'univers. L'amor sense por, sense trabes, sense misteris, sense ombres. Aquest amor tan difícil d'entendre des de la finitud, des de la subjectivitat.

Perquè resultava tan difícil desprendre's d'un mateix? Aquesta rabiosa humanitat l'encadenava al jo terrenal, palpable i sensitiu. La por a perdre el que tocava, al que sentia, al que estava sotmesa. La por al trascendent, l'inconegut, l'infinit... Un abisme que marejava només d'intuir-lo, per la propia petitesa. En el fons, ens era més còmode ser humans, sentir-se de peus a terra. No haviem estat pensats per "volar", per trascendir. Sentiem vertígen vers l'inexplorat. Erem de mentalitat pràctica i no voliem complicacions. Ja ens estava bé el que teniem. Pocs eren capaços de fer el salt. Ella mateixa, en veure-hi millor, va decidir no saltar. Ho reconeixia. No va voler saber res més que el que tenia al davant.

                                           "Carpe diem, quam minimum credula postero".