dimecres, 28 d’octubre de 2015

No és la meva mort...


No és la meva mort, el que jo temo.
És la teva absència que no goso ni imaginar.
És l'agulla de la memòria que se'm clavarà
cada dia, si algun cop et perdo.

No és la meva mort, el que jo temo.
És la por als meus sentits que no et trobaran enlloc;
és aquest neguit que sento en saber que sense tu,
jo ja sóc mort.

No és la meva mort, el que jo temo.
És l'agonia de saber que no podré seguir el teu camí;
que no et podré donar consell quan tinguis un patir.
És el meu "no ser", que em nego.

No és la meva mort, el que jo temo.
És per això que no l'espero i visc cada dia com un regal
que em deixa gaudir al teu costat, com a immortal.
I miro d'ignorar-la, i me n'alegro.






  
  

dijous, 3 de setembre de 2015

Fins el final...

Al caliu de les espelmes li vaig agafar les mans. Les tenia fredes i les hi vaig fregar suaument. Després les vaig arrecerar al meu pit, amb la tendresa que es mereixia, xiuxiuejant-li paraules suaus i tranquil.litzadores a cau d'orella. No semblava reaccionar massa, al començament. Havia passat massa temps en soletat i el fet que jo hagués travessat la seva zona de confort el feia sentir inquiet. Vaig sentir pena per ell. Havia estat tan sociable, anys ençà... Què era el que l'havia dut a apartar-se de tot i de tothom? S'hi veia tristor en la seva mirada, potser era por també, no n'estic segura. Al cap d'uns minuts de tenir-me a prop, va fer un gest, volent apartar-se. Ho vaig fer. Però potser li va semblar que m'havia apartat massa, perquè al cap de poca estona vaig notar que apropava la seva galta a la meva. Semblava reconciliar-se. Semblava donar-me permís per estimar-lo. Semblava haver decidit que sí que em volia. Em vaig sentir tan emocionada, que el vaig abraçar, però el vaig espantar i de seguida va tornar al seu posat defensiu. Em va apartar amb una empenta. Tenia tanta necessitat d'afecte que li feia fins i tot por a ell mateix. Vaig entendre que era millor anar amb calma. Em vaig aixecar a poc a poc i li vaig preparar un cafè. Sempre, abans, li havia agradat gaudir del seu cafè. Vaig pensar que potser recordaria aquells moments que haviem passat junts fent aquelles llargues xerrades darrera un bon cafè. Jo me'n vaig preparar un altre i, asseguda al seu costat, vaig començar a parlar-li. Ho vaig fer com si el temps no hagués transcorregut, com si res del que temiem hagués passat, com si haguéssim aturat el temps i ens trobéssim altre cop asseguts, com cada tarda dels dimarts a la cafeteria de la cantonada. Alguna de les bajanades que vaig dir el van fer somriure i a mi se'm va enxamplar el cor en veure que reaccionava. Així que vaig seguir. Cada cop es mostrava més relaxat, se'l veia content. I jo em sentia plena en veure que recuperava el seu sí amb les meves paraules. Ens van caldre tres cafès més per apropar-nos gairebé del tot. Ell seguia sense dir un sol mot, però l'expressió de la seva cara, ara, era tota una altra. Van tocar les onze al rellotge de la sala. Havia arribat el moment. Vaig apropar un cop més les meves mans a les seves i els meus llavis li van besar la galta. -Estic molt contenta d'haver-te retrobat- li vaig dir. I vaig dirigir-me a la sortida amb l'ànima encongida. Abans de tancar la porta en marxar, vaig sentir un fil de veu que em deia: 
-Tornaràs, oi? 
I allí vaig ser cada tarda, feliç al seu costat, fins el final dels nostres dies.





dimarts, 4 d’agost de 2015

Òscar a la millor!


Em caldria tota una altra vida, que no tindré, per aclarir-te el que vols saber. De fet, et voldria explicar el que t'espera, però seria com revelar-te el final d'una pel.lícula. D'una pel.lícula que ni tan sols té escrit el seu final. L'argument es va construînt sobre la marxa, els actors i les actrius canvien. Però tu sempre n'ets el protagonista. Voldria avançar-te les aventures i desventures en les que inevitablement en formaràs part. Però no pot ser. La gràcia de tot plegat és aprendre a gaudir del rodatge, aprendre a ensumar els detalls, aprendre a gaudir de les sorpreses, estar obert a les sorpreses, si no vols una pel.lícula avorrida o sense sentit. Tú donaràs sentit a cada escena, l'has de copsar amb tots els teus sentits. T'has de permetre també estones de backstage o fins i tot de "overstage". Agafa aire, respira profundament i aprèn a prendre distància, a veure l'escena des d'un picat o un contrapicat, examina el camí, la situació, abans de prendre decisions importants. No temis equivocar-te. És el que ens fa humans. Aprèn a perdonar, els altres humans també s'equivoquen, ningú ha nascut ensenyat per ser gran actor o actriu. No tothom sap quin paper li toca fer en cada moment. Aprèn a disculpar-te, pel mateix motiu, i per no carregar amb les feixugues càrregues de la culpa. Aprèn a no carregar pedres que no són per tu, només omplen la motxilla inútilment. Aprèn a no tenir massa pors, només les justes per permetre't actuar prudentment. No tinguis pressa, tot arriba. Gaudeix del regal de cada dia de rodatge, del Sol, de l'aire que respires, de la pluja, del cant dels grills a la nit, del dels ocells durant el dia... Cada petit detall és un tresor que se't dóna, i enriqueix cada escena. Esforça't, ningú ha dit que és un rodatge fàcil. Sigues flexible i adapta't als canvis d'escena, que, de vegades, són sobtats. No et planyis, si som aquí, és que ho podem fer bé. Rectifica, si cal. No vulguis ser perfecte, no som màquines. Aprèn a veure el costat positiu de les coses, sempre el té. La pel.lícula té un començament i un final, fes-te'n a la idea, però no t'hi obsessionis massa sinó perdràs el fil de la pel.lícula. Tingues fe en tú mateix i en el que facis, està demostrat científicament que pot moure muntanyes, ves-t'ho creient, també! Aprèn a riure't de tu mateix, les escenes còmiques també han de
 formar part de la pel.lícula. Riu, riu molt, és saludable. I plora, plora el que necessitis, també ho és.
Aprèn dels errors, en totes les grans filmacions n'hi pots trobar algun. Em deixo moltes altres coses, però bàsicament estima. Estima't a tu primer per poder aprendre a estimar els demés i tot el que t'envolta. Ja sé que ho faràs, per això jo ja et dóno l'Òscar a la millor!





dilluns, 3 d’agost de 2015

Don't forget...


Nothing else matter, anything more.
Quiet tree branches waiting for the honor.
Honest, brave, gorgeous stones.
Punishing madness birthing on a shore.
Bringing back ancient angers.

Whispering softly, missing the voice.
Don't run, there's no choice.
Carve the miseries, loyal hunters!
Don't care, that's the load.
Don't forget, the blame's your blood...






I va sortir de l'armari...

Ja portava molt de temps a la foscor. S'havia acostumat a veure-hi entre els badalls de llum. De vegades, treia el cap entre els munts de roba ben penjada. Li agradava l'ordre que l'envoltava. S'hi sentia tan a gust, malgrat tot, en el seu niu! Era una llar càlida, comfortable, tranquil.la. Entre el penjador de les corbates i els vestits de nit s'havia construit tot un univers on es deixava anar i es sentia còmode, abraçat per tota aquella varietat de teixits. L'olor de roba nova li despertava els sentits i es deixava transportar mentalment a mil llocs exòtics. Només algun moment puntual enyorava poder estirar les cames completament o fer les passejades que, temps ençà, solia fer. Algun moment també havia sentit curiositat per algun soroll desconegut de l'exterior, però res prou motivador com per obligar-lo a sortir del seu forat. De tant en tant reorganitzava els penjadors i creava ambients diferents, dins dels límits, és clar. El mirall que recobria la porta de l'armari engrandia l'estança. 
Aquella tarda però, l'armari es va obrir de cop, inesperadament, deixant entrar un aire fresc i dolç a la vegada. Una mena de barreja floral que li va omplir els prestatges i li va fer obrir els ulls de bat a bat. Volia des del fons del seu cor saber l'origen d'aquell perfum que, amb gosadia, havia omplert tots els racons del seu petit habitacle. Necessitava saber. Volia trobar. I aquell dia si, aquell dia, per fi, va  decidir sortir de l'armari...







dimecres, 1 de juliol de 2015

Moments...


     Estic asseguda, no massa còmode. De fet tinc una cama a sobre de l'altra i noto el pes dels meus propis ossos fent pressió contra la cama que tinc ben recolzada al terra. A la meva dreta hi ha una parella. Ell alça la veu més del normal i m'és gairebé inevitable escoltar la conversa. Parla una mena de barreja entre el català i el castellà. Diria que quan ho fa en castellà és per imitar a algú. Sembla alterat, pel to. En canvi ella és tota calma i se l'escolta pacient i només de tant en tant li fa un petit comentari amb veu tan suau que en perdo les paraules.
A la meva esquerra un grup de joves, tots nois. Un d'ells ha anat a fer paintball i explica l'experiència a la resta, que escolten encuriosits. En un moment donat, el protagonista de la conversa s'alça el camal del pantaló. Pel que sembla es va endur un bon blau, que els altres observen admirats i divertits. Discuteixen sobre la poca protecció que es porta en aquesta activitat. Sembla ser que algun dels companys va acabar al CAP. Una mala caiguda, una hora i mitja de tensió, una bona descàrrega d'adrenalina. Una bona cursa per aconseguir la bandera enemiga. Un final feliç, per la majoria. 
Al meu darrera la família de xinesos, dinant. Ahir, arròs. Abans d'ahir, arròs. Avui? Arròs. Malgrat tot, fa goig veure com disfruten barrejant-hi complements que no puc arribar a reconèixer. Semblen bocinets de pollastre, verduretes (potser algues), salsetes variades... Fa bona olor. Els envejo una mica, mirant-me el meu entrepà. 
Un parell d'homes surten a la porta a fer una cigarreta. Parlen de política. De la seva política. I miren d'arreglar el món, el seu de món. Pipen les últimes calades, satisfets. Tot els sembla ja una mica millor, ara.




dimarts, 9 de juny de 2015

L'una a l'altra...



Vine, dónam la mà.
No segueixis les meves passes,
car no sé on van.

Vine, caminem juntes.
Posem llum a aquest camí
que se'ns va obrint
a cada passa.

Vine, i jo al teu costat.
Juntes mirarem de sortejar
les arestes de l'anada;
i avançarem amb coratge 
perquè sabem que ens tenim.

Vine, estrény-me amb força.
Gaudim del bo que ens vingui,
sense llàgrimes amargues.
I donem gràcies
a tot el que se'ns dóni,
perquè ens estimem

l'una a l'altra.




dissabte, 6 de juny de 2015

...Som!




Van dir que pensaves que pensàvem en veu alta..
Van dir que deies que diries allò que mai vas dir...
Van dir que eres el que que volies ser...
Van dir que erem que el que mai vam ser...
Res del que van dir, no importa, ara.
Van canviar-te fins i tot el nom.

Però ara pensa, sigues, digues... Som!

Dic el que penso i ho penso en veu alta.
Dic el que vull dir, lligant paraules.
Ets el que sóc i segur que vull ser.
Vam ser i som el que hem de ser.
Res del que es digués no importa, ara.
Vam decidir fer-nos un món. 

Però ara pensa, sigues, digues... Som!




dissabte, 11 d’abril de 2015

Fent equilibris...

Aquell matí vaig anar al parc amb la Maria. Va traçar una línia molt prima al terra amb una pedreta. Es va col.locar en un extrem i va mirar de resseguir-la amb petites passes. Un peuet després de l'altre, fent equilibris. Va sortir-se de la línia un parell o tres de cops. Va arribar a l'altre extrem i va girar de nou. Es va aturar. El sol li escalfava la cara i li feia lluir els seus rínxols daurats. Va tornar a resseguir la ratlla des de l'altre extrem. La seva persistència em tenia fascinat. Hi va tornar de nou. Ara semblava estar més concentrada. Només se li va escapar el peu de la línia un cop. Cada vegada se li feia més senzill fer el recorregut. Tant és així que fins i tot crec va començar a avorrir-se. En arribar de nou a un extrem, després de set o vuit vegades, es va aturar de nou. Va remirar-se la línia. L'havia resseguit tantes vegades que li va semblar que fins i tot ara podria fer-ho amb els ulls tancats. Ho va probar. Li feia por estar massa estona amb els ulls clucs. Feia dues passes i els tornava a obrir per comprobar si anava bé. Cada cop que els obria s'adonava que era fora de la línia. Readreçava les passes i seguia endavant. Ho va probar un cop i un altre. No se'n sortia. Es va disgustar. 
L'Arnau, que l'havia estat observant, s'hi va apropar. Sense dir una paraula es dirigí a la Maria i li va oferir la seva mà. Junts van començar el recorregut, de nou. Aquest cop no va obrir els ulls en cap moment. Confiava en l'Arnau, sempre havia demostrat ser un bon company. En arribar a l'altre extrem de la ratlla, va reobrir els ulls, es van mirar l'un a l'altre, satisfets i feliços. Van riure plegats una bona estona i es van abraçar. Junts ho havien aconseguit!   




dilluns, 16 de febrer de 2015

Carpe diem...


Maleïa el dia en què va voler obrir els ulls.  Res del que esperava trobar era davant seu, ara. El cas és que, en el fons del seu sí ja s'ho temia. Sempre havia estat molt intuïtiva i rares vegades fallava en les seves prediccions. Així doncs, s'havia volgut enganyar sempre? S'enganyava, en el fons, si ja sabia la veritat? A quin joc jugava? Perquè s'havia estat fent tantes preguntes si ja n'intuïa les respostes?

De vegades es sentia dual o bipolar o bessona de sí mateixa. O això, o havia estat sotmesa a una contínua lluita entre el conscient i l'inconscient, que no ho era tant! 
Hi havia graus d'inconsciència? -es preguntava.
Quins eren els límits? On començava l'una i on acabava l'altra? Quina era la que dominava? Dominava a tothom la mateixa? Quina era la que dominava en ella? A quina calia escoltar?

Alguns parlaven del cap i del cor. No hi estava d'acord. Segons el seu parer, el cap i el cor dançaven al ritme d'una mateixa música. De vegades a ritmes diferents, però. El cap i el cor eren parts d'un mateix, perspectives diferents que hom triava per observar la realitat i per prendre decisions. De vegades era més còmode usar la tria que proposava un cap. De vegades s'esqueia triar el que dictava el cor. Però en realitat era la consciència, un mateix qui feia la tria des d'una o altra vessant. Un mateix era el responsable d'aquesta tria, però era més còmode atribuïr-la a una part del nostre cos, com si actués per lliure. Eximiem així tota culpa: Jo no ho he triat, ho ha fet el cap. Jo no ho he decidit, el cor ho ha fet per mi. Teories totes de l'escaqueig i la manca de responsabilitat. Però qualsevol tria acabava passant factura i no en responia el cap o el cor. En responia la persona mateixa amb tots dos. I amb la fel i amb els pulmons i amb l'estómac, amb tot el seu jo.

I ens sentiem lliures en la tria. I no n'erem pas. Erem titelles del temps, de l'espai, de l'univers. Erem titelles de les circumstàncies, del que percebiem, del que sentiem des de la minusculositat del nostre cos sensitiu. I parlavem d'ànimes, d'aures, d'energies, de fluxes, de llums, d'ombres, de fantasmes, i tots erem JO. I no erem res. I erem tan limitats. I preteniem trobar l'infinit i mai no l'abarcariem ni l'arribariem a entendre. Erem petites parts insignificants d'un tot. I el tot tenia vida pròpia. Res era tan finit com nosaltres mateixos. Ni tan sols la imaginació era infinita, ni lliure. Perquè era nostra i estava esclavitzada al que erem. Figuretes finites i insignificants. Erem infinitament limitats, efímers i temporals. La flexibilitat del temps... El temps! Gran invent finit, ilusòri, que encara acotava més la nostra finitut o la flexibilitzava i ens enganyava, i ens distreia tot comptabilitzant-lo.

L'amor era el motor. Havia de ser-ho. L'AMOR en majúscules. L'amor universal, no l'amor unilateral o particular. L'amor que fluia en totes direccions, en totes! Fins i tot cap a un mateix, cap aquest no res insignificant. L'amor infinit, que no tenia principi ni tenia fi. Que no tenia condicions. No l'amor com a sentiment, sinó l'amor com a font, l'amor com a sentit del que erem, com a fuid que movia l'univers. L'amor sense por, sense trabes, sense misteris, sense ombres. Aquest amor tan difícil d'entendre des de la finitud, des de la subjectivitat.

Perquè resultava tan difícil desprendre's d'un mateix? Aquesta rabiosa humanitat l'encadenava al jo terrenal, palpable i sensitiu. La por a perdre el que tocava, al que sentia, al que estava sotmesa. La por al trascendent, l'inconegut, l'infinit... Un abisme que marejava només d'intuir-lo, per la propia petitesa. En el fons, ens era més còmode ser humans, sentir-se de peus a terra. No haviem estat pensats per "volar", per trascendir. Sentiem vertígen vers l'inexplorat. Erem de mentalitat pràctica i no voliem complicacions. Ja ens estava bé el que teniem. Pocs eren capaços de fer el salt. Ella mateixa, en veure-hi millor, va decidir no saltar. Ho reconeixia. No va voler saber res més que el que tenia al davant.

                                           "Carpe diem, quam minimum credula postero".




dimecres, 28 de gener de 2015

Malefici...


Sostenint la clau entre les seves mans,
lluia un somriure, i maliciosament
s'escolava hàbil, entre els seus dits
aquell malefici tan eloqüent.

Gemecs i cridòries glaçaven la sang
d'aquelles que, innocents com semblaven
malbaratant il.lusions amb engany,
engolien els somnis que s'anaven gestant.

Fruïen amb desig d'aquell destí fatal.
S'omplien d'ombres d'altri i engrescant,
animaven a l'embruix d'aquella extranya follia
amb la crema de la nit, tot ofegant el dia.




dissabte, 24 de gener de 2015

Amor...



Esmeril.lada arriba la vesprada
i a tu m'abraço com aquest matí.
M'atanço cercant la teva mirada
i és en va que espero canviar el destí.

El caliu de les teves mans encara
escalfen amb el teu record, la nit.
i et penso al meu costat tot fent estada
recolzant el teu cap sobre el meu pit.

És el desig que exalta impertinent
la teva veu i el teu cos tan calents,
i t'imagino per poder-te dir:
  
que t'espero i que tinc el cor ardent
que t'estimo i t'enyoro en tot moment,
que tan de bo, amor, fóssis aquí.