dilluns, 29 de desembre de 2014

A l'Alba...

El cabdell de llana li va caure de la falda i va anar rodolant  fins al costat del vell bagul. Es va aixecar feixuga de la butaca i s'hi va apropar lentament, seguint el camí que la mateixa llana li havia marcat. Amb una suau carícia va resseguir el vell moble i es va decidir a obrir-lo, un cop més. Tots els somnis, il.lusions, memòries i olors van il.luminar de bell nou l'habitació. Va inspirar profundament i amb satisfacció. Es va asseure a la punta del llit i es va deixar envolcallar pels colors del seu passat.
La col.lecció de pedretes, la maneta enfonsada en el fang de la seva petita, la capsa de música, els discs de vinil, aquella flor assecada entre els papers de diari, els poemes d'amor, les cartes rebudes, les ecrites i les mai enviades. Les fotografies, la cinta daurada d'aquell Nadal, els cromos, les nines de retallar, aquell treball premiat, el diploma merescut, la baldufa, els seus primers peücs, el mocador brodat, les petxines... Cadascun d'aquells objectes li desencadenava un record, una vivència, un bocinet del que era ella ara. Els bocinets bonics que omplien les seves envellides faccions, carregades de nostàlgia, i que li arrencaven un somriure, malgrat tot. 
I malgrat tot li era inevitable entrellaçar aquella llunyana felicitat amb els fets que havien ennegrit el seu present. Les ombres d'aquells fantasmes, d'aquelles pors tan temudes que s'obrien pas quan menys s'ho esperava. De sobte tot al seu voltant s'esmicolava en mil bocins i ella no hi podia fer res tret de tapar-se la cara amb les mans. Però de res no li servia amagar-se, de res servia desviar la mirada per no veure com es trencaven en mil bocins tots i cadascun dels records. I aleshores plorava.
Aquella tarda però, l'Alba era amb ella. Des de la sala la va sentir plorar i s'hi va apropar tímidament. Mai havia vist plorar l'àvia i ben bé no sabia què fer. Li va acariciar els cabells. Mai havia gosat tocar els cabells de l'àvia. Sempre els portava ben posats i no deixava que ningú els toqués per por a despentinar-se. Marcava així una distància, un respecte, deia.  Li va agradar, aquest cop, sentir-la tan propera. Amb aquella carícia acabava de trencar l'estranya barrera que sempre hi havia hagut entre elles. Li va semblar que l'àvia no s'enfadava aquest cop, ben al contrari, li va semblar que fins i tot agraïa les seves carícies, que les necessitava. Va fer-se un lloc a la seva falda i s'hi va asseure. L'àvia va deixar de plorar, es va eixugar les llàgrimes i va mirar l'Alba. Amb un fil de veu li va cantar la cançó de bressol que li acostumava a cantar de més petita i amb un mig somriure li va xiuxiuejar: la vida només pot ser compresa mirant enrera, però només pot ser viscuda mirant endavant.
I amb un petó al front, l'Alba es va quedar feliç adormida entre els seus braços.
     

  

dilluns, 15 de desembre de 2014

Tomb de clau...

Es sentien lliures. D'alguna manera, era com si acabéssin de donar un tomb de clau, darrera seu, a la porta que tancava aquell horror del passat. L'angúnia d'aquells últims esdeveniments es barrejaven amb la calidesa del nou aire que respiraven. Una mena d'esgarrifança, però, li va recórrer tota  l'esquena en pensar-hi. Com havien pogut ser capaces de fer una cosa semblant? Anys enrera, si els ho haguéssin dit, no s'hi haurien ni reconegut en un escenari semblant. Però aquelles no eren elles, ja. Ni tan sols s'hi assemblaven al seu antic jo. Malgrat tot, no es sentia satisfeta amb ella mateixa, amb el que acabaven de fer. Va fer un esforç per mirar de recordar com havia anat tot, quines havien estat les sensacions que les van dur a desitjar i a dur a terme la seva revenja. I, mirant el seu reflexe en l'aigua de la font hi va poder reconèixer el seu propi monstre, amb el que hauria de conviure a partir d'aleshores...    

     Aquella tarda havia vingut la seva germana Clara a visitar-la. Feia setmanes que havien decidit quedar per veure's una estona. D'un temps ençà la comunicació entre elles havia esdevingut més fluïda que anys enrera i volien posar-se al dia de les seves vides. Els últims mesos havien parlat molt per telèfon i semblava que les seves petites diferències s'havien anat llimant.
     Els records de la seva joventut sempre li havien semblat tèrbols i amargs sense saber ben bé perquè. Aquella tarda, veient les fotografies amb la seva germana, algun retall del passat va emergir, de cop i volta, per posar llum a la foscor viscuda fins aleshores. Les seves mirades es van creuar, en silenci, davant la fotografia de la casa d'aquell estiu del 72. Cap de les dues havia gosat mai tornar a parlar-ne.
     Són ben curiosos els mecanismes de la memòria.. Amb estratègies ben diferents les dues germanes havien aconseguit eliminar fins aleshores el record de tot el que havia passat aquell maleït estiu, en el que van ser violades. 
     Després de la última nit a la caseta de la platja, les dues es van anar allunyant, havien fugit amb la feixuga càrrega de la culpa a les seves espatlles i amb la seva innocència manllevada violentament i per força. L'una amb el pes d'haver estat qui havia decidit passar les vacances allunyades de tot i tothom en aquella que li havia  semblat una tranquil.la cabana, vora el mar. L'altra amb la creu d'haver incitat aquells dos homes a gaudir amb elles d'aquella meravellosa posta de sol, vora la platja.
     Eren molt joves, alegres, senzilles i obertes. Ningú les havia previngut contra la naturalesa desaprensiva i primitiva d'alguns monstres. La Carme acabava de fer divuit anys, la Clara encara no havia arribat al seu setzè anniversari. Les ganes de riure, de celebrar juntes la seva majoria d'edat i la complicitat que tenia amb la seva germana, havia havia dut a la Carme a insistir, davant els seus pares per tal que les deixéssin celebrar-ho juntes al poble i poder anar a dormir ben tard a la caseta de vora el mar.
     Fins la tarda en què es van retrobar, després de tants anys, cap de les dues no havia estat capaç de dirigir la ràbia continguda vers els seus agressors. Però en el moment d'obrir el vell àlbum de fotografies i veient de nou la imatge de la casa, es van mirar i el vel de la culpa els va caure als peus. Es van abraçar i van plorar el que no havien plorat fins aleshores i aquell vespre, després d'assaborir una copa de vi al porxo, sota la llum de la lluna, van obrir els seus cors, encongits fins aleshores, i van prendre la decisió. El fet d'haver reüllat amb ella els vells àlbums de fotos familiars havia obert d'alguna manera la caixa on havien estat tant de temps ocults els seus fantasmes i aquell regust estrany les va animar a ordir la revenja que les va dur al seu alliberament...

dimecres, 3 de desembre de 2014

Reflexió per a Peter Pans...

Qui us va dir que seria fàcil? Qui us va parlar d'un camí lineal? Volieu tastar l'aventura de la paternitat? Quants Peter Pans... En què pensaveu? Què creieu que és la responsabilitat paternal? De debò creieu que és feina, només d'una mare, el saber a quina hora cal llevar un fill per donar-li temps a fer el que necessita i no fer tard als matins? De debò creieu que és cosa només d'una mare saber els horaris de les extraescolars i dur-los-hi a temps? De debò creieu que és només cosa d'una mare preparar els entrepans, portar els fills al metge, dutxar la canalla, saber com es fan les rentadores, planxar, preparar les mudes dels fills, mesurar la quantitat de Dalsy que necessita, fer dinars i sopars, anar a comprar el necessari, posar unes flors al jerro per fer la casa acollidora, portar els nens al llit, llegir-los un conte, bufar les ferides, fer trenes, saber llegir en la seva mirada si un dia no ha anat prou bé, conèixer les seves debilitats i ajudar-los a superar-les, conèixer les seves pors i ajudar a combatre-les...? De debò que crèieu que si no s'apunta a tallers de macramé, de dansa o de llenguatge musical és per què no té aspiracions? Creieu de debò que tots aquests papers, que sovint fa només una mare, deixen massa temps per altres coses? Doncs si, encara té temps per oferir un somriure, per esperar de tu una carícia, per posar-se bonica, per inspirar i sortir a treballar, si té feina remunerada, cada matí i fer-ho el millor possible. Heu provat d'assumir la vostra responsabilitat com a pares a fi que ella pugui també tenir temps, igual que vosaltres, per anar algun dia al gimnàs? No us adoneu  que heu estat abusant del que ella sent per vosaltres per poder fer front a la vostra manca de maduresa? I ara què voleu? No veieu que per ser pare el vostre egoisme l'heu de deixar de banda? Què us pensaveu que seria ser pare? O és que potser no us ho vau plantejar mai? I si és així, creieu de veritat que no heu estat enganyant la vostra dona? Fer una família és compartir, claudicar, estirar i arronsar, empassar, engollir, gaudir, empatitzar, fer-te còmplice de la teva companya amb qui has decidit aquesta nova empresa. Què us pensaveu? Volieu una dona, al vostre costat, o potser el que heu  necessitat sempre és una segona mare? Li vau comentar a la vostra dona, que el que volieu era una altra mare, enlloc d'una companya amb qui compartir-ho tot?