dijous, 23 d’octubre de 2014

La gelosia

Avui ha passat, subtil i altiva. Avui m'ha sobtat la seva presència, i tot i que en un primer moment només  he pogut veure la seva ombra, l'he reconeguda de seguida. Deixant un agre rastre al seu voltant m'he deixat endur uns segons pel seu misteri. Per un moment s'han creuat les nostres mirades, aquest cop però, l'he vençuda. He pogut percebre les seves escabroses ganes d'arrossegar-me al fons de l'abisme. M'ha volgut temptar amb els seus dubtes, m'ha volgut seduïr amb els seus enganys, ha mirat de confondre'm amb les seves tretes... Aquest cop, però no se n'ha sortit. Li porto aventatge, ja. No m'ha calgut tensar-me, he respirat profundament i en exhalar l'aire de nou s'ha adonat que ja no la temo. El seu rostre ha somrigut, malgrat tot, com de satisfacció. Jo diria que fins i tot ha marxat feliç de trobar-me a la seva alçada. De sentir-se ignorada. Ens hem creuat i no m'ha pogut sotmetre, em respecta. Em satisfà haver-la vençut i em fa créixer d'orgull i de tranquil.litat. Estic en calma.  



dissabte, 11 d’octubre de 2014

Navegant...


Travessant els límits que la pell marca, 
navega a pams, despertant el desig;
amb traç subtil, la seva mà dibuixa
melodies que mai no s'han escrit.

Petons de sucre, quan en la nit glaça,
mel que als llavis endolceix el festeig.
I entre la boira de la nit li broda
l'ànima sencera, com un  llebeig.

Reviu el tacte del seu cos calent,
el tendre lliscar de les seves mans
en cada nota que li porta el vent 

I amb l'embruix daurat d'un encant silent,
                   teixeix l'amor amb paraules d'amants,                       
alleugint l'amargor del pas del temps.





dimecres, 1 d’octubre de 2014

A la font...

Caminant tranquil.lament cap als afores del poble es dirigí a la Font de les Escales. La xafogor d'aquella tarda havia amarat de suor el seu passeig i, desbotonant-se la brusa s'atançà al rajolí d'aigua fresca que en brollava gentilment. Es va treure el mocador blanc, que duia les seves inicials brodades per l'àvia. El va mullar a la font, va resseguir el seu fràgil clatell i el coll amb delicats moviments, per apaivagar la calor. Mirant a banda i banda es va assegurar que ningú la veia, es va arremangar les llargues faldilles emmidonades, es va descalçar i va posar els peus dins el bassal. Era tèbia, escalfada per aquell sol de la tarda. Va tancar els ulls i va inspirar profundament. Al cap d'una estona es tragué la bossa d'anissos que havia comprat a l'adroguer, i va esperar...
Va fer un somriure agredolç mentre assaboria els llamins... Li semblava irònic el contrast entre aquella dolçor del seu paladar i l'amargor rància dels seus pensaments.
Els camins de la seva vida no l'havien dut mai més enllà de la Creu del Terme. Avui, però, tenia ganes de sobrepassar aquells límits. Tota la seva vida s'havia sentit acotada. Aquest cop però s'havia decidit a viure la vida, ja no tenia por a morir.