dilluns, 29 de setembre de 2014

A les golfes...

Feia dies que no em movia, de fet feia dies que res es movia. No es sentia cap soroll tret del de les finestres entreobertes que batien pel vent. Havia acabat de ploure i l'estança sencera feia aquella olor d'humitat que tan m'agradava. Em distreia passant hores i hores a les golfes, en la foscor, enmig d'aquell batibull de velles i desordenades andròmines. Sovint em reservava un raconet per abstreure'm tot teixint i imaginant, amb la ment perduda en el temps, l'origen de tots aquells objectes, la seva història amagada. De vegades m'apropava a la finestra i reullava de lluny el mar. Inexplicablement em venien algunes imatges de vora el mar, del va i vé de les ones. Segurament imatges apreses i manllevades dels contes que escoltàvem de l'àvia quan erem petites. La meva única imatge real d'aquell mar dels contes era la que podia veure, algun cop, des de la finestra de les golfes; una imatge llunyana del mar. La immensitat de la que tan parlava l'àvia em fascinava. Algun cop havia desitjat tenir un parell d'ales per sortir volant de la meva fortalesa i apropar-me a la costa, vora aquell mar, tan blau, la imatge del qual ben segur havia imprès en els meus gens algun avantpassat. Feia estona que era arraulida darrera el piano, pensativa, endormiscada. Algú havia entrat a la casa i havia obert les finestres. Una brisa fresca havia fet córrer unes volves de pols acumulada a les golfes.  El silenci de la casa havia estat interromput pel craquejar d'unes passes fermes sobre la fusta del terra. Algú es va apropar al piano i va començar a tocar una melodia tan suau que no vaig poder evitar estirar les vuit potes i sortir del meu refugi. Vaig restar quieta, assaborint la dolçor d'aquelles notes i feliç d'adonar-me que no s'havien oblidat encara d'aquell instrument rera el qual feia tant de temps que esperava...




diumenge, 14 de setembre de 2014

Potser...

El seu cos reposava tranquil, ara. La seva respiració era plàcida.
Va apartar-li els cabells de la cara i se'l va mirar. Abandonat en el somni, havia recuperat l'expressió de la seva innocència, d'aquella calma que es perdia en obrir els ulls de nou, davant d'aquella realitat caòtica i desconcertant. Era només en aquells moments onírics quan es relaxava profundament, quan es deixava anar i configurava el seu món imaginari, aquell racó tan seu, on es sentia complert i a gust.  Un espai on no hi tenia cabuda el dolor, aquell que li oprimia el cor cada vegada que el seu pare obria la porta de casa d'un cop i entrava abatut o trist o begut i es desplomava al sofà, en el millor dels casos. No hi tenien lloc tampoc les llàgrimes de la mare, ni el seu sofriment, ni les cicatrius del seu cos, ni la fam que passaven. No hi entrava ni la ràbia que sentia davant la seva impotència, aquella que dia rera dia el torturava, marcant-li amb una agre cremor l'ànima.                                                                                                  
Ella se'l mirava... I es capbussava en la seva imatge, i es feia un lloc en el seu món. Amb les seves  carícies penetrava dolçament en els seus somnis, i s'hi quedava una bona estona.
I ell en gaudia sempre de tenir-la. Potser era per ella que tot ho resistia. Potser era per ella que somiava. Potser era per ella que aconseguia el coratge per tornar a obrir els ulls. Potser era que l'estimava.