dimecres, 20 d’agost de 2014

A la vida...

No, no vull oblidar.
No esperis però que tot quedi.

L'embruix de les paraules
en el desert de l'espera:
miratges que s'esvaeixen
i amb el temps, la glacera.
Com les restes d'un naufragi
viatja així el desencís:
la cremor de les pèrdues
I l'amargor del finit.
Rera algunes paraules
el dibuix d'un desig
que s'ennuega a la gola
ofegant cada crit.
La vergonya, el desengany
la ira, el desconcert,
quedaran anclades
en un passat incert.
La tristor i el rebuig,
la venjança i l'horror:
suraran confosos
en algun mar de dolor.

No, no vull oblidar.
No esperis però que tot quedi.

Perquè vull gaudir encara  
dels minuts que t'arrenqui,
I esgarrapant-los amb força
em forjaré una memòria
amb el poc seny que em quedi... 






dimarts, 12 d’agost de 2014

Misteris de Glòria...


Fent endreça dels records de l'oncle, vam entrar al despatx on, remenant calaixos, vam trobar el seu vell rosari. Amb un somriure als llavis, em vaig asseure al costat de la meva filla i vaig decidir narrar-li la història que anava lligada a tan entranyable objecte.
L'oncle Arnau guardava sempre el rosari embolicat en el seu mocador, a la butxaca dels pantalons i només el treia en els moments que creia oportuns. Dur-lo a sobre el feia sentir segur, el feia sentir fins i tot acompanyat. Li semblava portar així la seva fe a tot arreu on anava. En moments de debilitat, quan la seva ànma es perdia en la tortuositat dels seus dubtes, se'l treia de la butxaca, discretament, i, quan creia que no el veia ningú, el desembolicava i resseguia amb els dits cadascuna de les boletes de fusta que el configuraven. L'agafava amb la mà dreta, i se'l col.locava damunt del genoll, sota la taula. No volia que ningú s'adonés que, un home tan suposadament segur d'ell mateix, hagués de recórrer a aquella mena de mantra catòlic i deixar veure així que, en algun moment, es trobava perdut. I s'abstreia amb la pregària, i es deturava en els misteris... Es deixava emportar repetint els mots sagrats i així retrobava la pau.
Una pau de la que no en podia gaudir massa estona, el temps just fins que els mecanismes del seu cervell insistien de bell nou a torturar-li la consciència. No deixava de fer-se preguntes sense poder-ne trobar la resposta. Era un home inquiet i solitari, que gaudia només del plaer de compartir estones de treball a la notaria amb la seva vella secretària. Plaer al qual va arribar un dia en què va haver de renunciar per la seva imminent jubilació. En aquell moment, es convertí també en un home sol.  
Fou un diumenge. Normalment hauria restat tancada la notaria, però la necessitat de trobar amb urgència una nova secretària, l'havia obligat a obrir, també aquell dia festiu. Una de les seves cosines li havia recomanat una xicota del poble, eficient, treballadora i discreta, per tal de fer-se càrrec de la feina. Avesat a la vella secretària, a l'oncle li va semblar una bogeria haver de recórrer, per aquella tasca, a una criatura de disset anys, sense cap mena de titulació, però la insistència de la família va fer concedir-li una entrevista aquell mateix diumenge, recent arribada a la ciutat. 
Estava neguitós, aquell matí, i alhora enrabiat amb sí mateix per haver accedit a la pressió de la família. Puntual com solia ser, va esperar la noia assegut a la butaca gran. Va treure's el rosari de la butxaca i va iniciar el seu ritual, mentre l'esperava amb ànsia... Al segon misteri es va adonar que la noieta feia tard a l'entrevista. La impuntualitat ja va restar confiança a aquella possible candidata al lloc de treball. No va ser fins el quart misteri que la porta del despatx es va començar a obrir. Amb solemnitat i delicadesa, aparegué al llindar de la porta una joveneta esvelta, polida i endreçada, que se li atançà amb respecte i amb un somriure als llavis. L'oncle va restar immòbil deixant-se endur pel plaer d'aquella visió mentre dintre seu encara ressonava aquell quart misteri de Glòria, com a premonició del seu esdevenir:  "Aleshores es va obrir el temple de Déu que hi ha al cel. Llavors aparegué una dona que tenia el sol per vestit, amb la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles." (Cf. Ap. 11, 19–12, 1-10). I sota l'embruix d'aquell presagi, aquell diumenge, l'oncle va sortir del despatx amb la jove tieta Carme, oblidant el seu rosari al calaix del despatx, d'on ja no en sortiria mai més...