dijous, 24 de juliol de 2014

Llums, càmera... Acció!


Sóc al bell mig de la ciutat. Aquest matí m'he llevat d'hora per gaudir del meravellós espectacle del despertar silenciós en la magna urbe. Puc sentir, fins i tot, el cantar dels ocells.
No sóc matinadora de mena, però us recomano aquest moment en qualsevol ciutat del món. Em prenc la llibertat de matinar, almenys un cop, a cada ciutat que visito, per gaudir d'aquesta sensació. És un moment gairebé màgic, en el que cal tenir els sentits ben oberts, cal estar concentrat. Concentrat en les olors, en els sorolls, en els colors, en els canvis que es van produïnt... Heu de tenir present de realitzar l'experiència entre setmana, però. El despertar de la ciutat després d'un cap de setmana, no us el recomano pas; encara té un regust a disbauxa i ressaca que malmet la realitat del dia a dia de les ciutats.  
El primer sol del matí dibuixa unes ombres úniques i espectaculars a les parets de les cases, a les fonts del parc, a les muralles...  En pocs minuts arriben els primers vianants, els més matiners. El silenci es veu trencat per l'estrident soroll de les persianes dels comerços. Un seguit d'escombres comencen els seus balls als replans de les cases i botigues. Encara es pot gaudir de l'olor a net. La cara de son d'algun dels botiguers resulta fins i tot còmica, de vegades. Tot seguit la flota de proveïdors fan la seva entrada, envaïnt els carrers i omplint-los de moviment... Carretons, paquets, caixes, bidons, envasos... 
De sobte una agradable olor de pa, acabat de sortir del forn, de pastes i de cafè, acabat de fer, van omplint l'aire. Els turistes, que per no perdre's ni un minut de les seves vacances, fins i tot dormen menys que quan van a treballar, comencen ametrallant, a trets de càmera, cada racó. 
Algunes senyores tornen, suades ja, amb els carrets plens de fruita i verdura de la plaça. Les terrasses ja estan a punt pels primers esmorzars. Les taules a l'ombra ja són plenes, tothom és a lloc, comença la xafogor... 
Llums, càmera... Acció!           


dimecres, 16 de juliol de 2014

Al mercat de les lletres...


Vaig al mercat, al mercat de les lletres.
N'hi ha de blanques, blaves, verdes...
Tanco els ulls, el miratge em cega.
Però enmig de tantes, sempre trio la teva.
Totes criden i ressonen;
dancen al buit, mai reposen.
S'apropen als meus dits esbossant un destí...
Servils i amatents, van creuant els llimbs.

I comencen, com sempre...

Però és en TU que fan el cim.







dimarts, 8 de juliol de 2014

El desig...


Va rebuscar per tots els racons de la casa... Res, no el trobava. Aquest cop gairebé estava segura que se n'havia anat. De tota manera, va seguir buscant perquè alguna cosa li deia que encara rondava per algun lloc. Va obrir armaris, enretirar mobles, obrir calaixos, córrer cortines... Ni rastre! La dualitat dels seus sentiments la feia estar intranquil.la, malgrat tot. Per una banda li semblava sentir-se alleugida, però un pes estrany, just a la boca de l'estómac, la feia dubtar... Es va asseure a la butaca... No havien passat ni un parell d'hores, que li va semblar que el trobava a faltar... No podia acabar de creure que ella, la mateixa que havia desitjat amb totes les seves forces que se n'anés, ara ja el comencés a enyorar. No entenia el motiu ni el perquè d'aquella sensació, d'una banda de llibertat i lleugeresa, de l'altra, d'una extranya buidor i desencís. Es va posar a plorar, d'impotència i de ràbia. Es sentia culpable per haver volgut la seva fugida, però ara, els seus arcs de Sant Martí havien perdut els colors, les gotes de rosada eren eixutes als matins, les roselles s'havien marcit i al cel ja no hi lluia el Sol, calent, que tot ho abraçava... 
De sobte una estranya sensació li va fer obrir els ulls. Rera els núvols que es veien a través de la finestra, es va deixar entreveure una escletxa de llum. Els rajos del Sol la van enlluernar uns instants. Es va posar la mà a la butxaca del davantal per cercar el mocador. Però els seus dits van trobar-hi una calidesa coneguda, se li va eixamplar el cor i es va aixecar fent un bot... Era allí! Sempre hi havia estat, no s'havia mogut del seu costat! Al fons de la butxaca, a l'alçada del ventre, arraulit tímidament, esperant ser retrobat, hi reposava el desig, el desig de tu! 
Va somriure, es va descalçar i va anar a córrer pel camp, tot pintant de nou arcs de Sant Martí, veient florir les roselles, fent tombarelles i torrant-se sota el Sol que avui lluïa amb força i la feia sentir viva. Inspirant amb força, com si es volgués beure tot l'aire d'un glop, va tornar a la casa. Aquest cop va enfilar el desig amb un cordó de seda i se'l va penjar al coll, d'on quèia, suaument, just a l'alçada del cor, on hi restaria per sempre...


dimecres, 2 de juliol de 2014

Maleïda consciència...


I submergida en el dolor més profund, un cop i un altre cridava, aterrida, a la seva mare. La por i  la soletat que l'envoltava trencaven el cor de tots els qui erem vora seu, consolant-la. El seu cos, nonagenari, esdevenia el cos desesperat d'un nadó, recargolant-se, implorant l'atenció d'aquella que la va abocar a la vida. Cada nit, cada dia, cada minut de malaïda consciència li féien temer l'arribada de la seva mort. I en aquell que ella creia l'últim alè només es sentia alleugida per la imatge de la seva mare, a qui implorava en cada crit. Aquells crits, eixordidors, que encara avui retronen al meu cap i em reprodueixen la seva imatge, m'han tornat, un cop més a la memòria. Igual que en aquells dies, sento encara avui el seu dolor i la gran tristor que em porta pensar en ella. Ni sé el seu nom, ni em cal. La recordo i vull creure que la seva mare va arribar a temps per donar-li la mà i endur-se-la amb ella, a l'altre costat de l'abisme. Vull pensar que va ser així. I que la seva veu, va arribar on sigui que hagués d'arribar, per assegurar-li un repòs serè i el merescut descans... R.I.P.