dijous, 29 de maig de 2014

Sense presses...

    El vell balancí restava en silenci, ara. Havia estat grinyolant tota la tarda. Els petits s'hi havien enfilat, un cop més, ignorant l'esdeveniment. Inevitablement, junt al balancí també em vé a la memòria el llum xinès de fusta. Aquella talla de mans fines i figura prima que havia observat tants cops, i que estava al corrent de tot. Un delicat complement, descol.locat en el temps, però que a la meva memòria li vé de gust d'evocar-la, en aquell espai i temps. 
     La sala semblava buida, malgrat estar a vessar de persones, la majoria desconegudes per mi, que entraven i sortien de la teva habitació. Aquella en la que tu reposaves ja, per sempre. El teu cos, més prim, ara, descansava després del llarg camí. No recordo pas que el teu aspecte fos dolent, però la quietud que observava en tu se'm feia estranya, prou com per percebre un respecte, desconegut per mi, fins aquell dia. Deuria ser molt petita, i no ho vull ni comptar. Sé i recordo el que vaig sentir quan la mare em va pujar al coll per poder-me acomiadar de tu.
    El primer estel en el meu cel. La primera persona a qui vaig abocar a aquell cel meu, fins aleshores tan blau. A partir d'aquell dia, en alçar els ulls, ja hi havia quelcom més, una presència inexplicable, enmig del meu cel blau. El cel que, amb els anys, s'aniria omplint inevitablement de presències estimades com la teva, de presències conegudes. Aquell cel que m'acompanyaria tota la meva vida i del que esperava formar-ne part, també, algun dia... Sense presses.  




dijous, 22 de maig de 2014

En una abraçada...

La casa havia semblat buida, fins aleshores. Ara se n'adonava. Amb l'última escombrada havia fet net de tots els fantasmes que hi havien habitat. L'aire nou es va fer pas entre les cortines. Així va entrar-hi ella. I és que va entrar-hi amb embranzida. Va arribar tot pentinant l'aire que l'envoltava de mil aromes diferents. I amb la calidesa de la carícia va pintar tota la casa. Les puntes dels dits acariciaven suaument els seus llavis i enmig dels silencis el sorprenia amb la dolçor dels seus petons. El seu tacte, subtil i delicat, li resseguia la cara, memoritzant amb els dits cada facció. La seva mirada, franca i serena, li transmetia aquella calma que sempre havia estat buscant. Es sentia complert al seu costat. I es delia  així: recordant-la a cada moment en la seva abscència, pressentint el seu retorn, fins la trobada.       
I va ser en una abraçada que tot va començar. La força amb què els seus braços el van envoltar li van donar la raó, que havia perdut feia temps, ja, cercant-la. Va tenir la sensació que alguna part d'ell mateix quedava unida per sempre a la seva aparent fragilitat, en aquella abraçada. Li va donar la clau de tots els misteris que, fins aleshores, havien enterbolit el seu viatge. La força amb la què parlava la seva mirada va anar donant sentit a tot el que es pensava. I li va acaronar els sentits i li va nodrir l'ànima. Amb la frescor d'aquell encís va alçar-se per respirar-la i, aquest cop, plaentment vençut, va deixar respirar-se...        



dissabte, 17 de maig de 2014

Complicitat...


Perquè escoltes,
Perquè parles,
Perquè em mires 
Perquè m'abraces.
Perquè somrius, 
Perquè somies,
Perquè m'esperes,
Perquè vius,
Perquè hi ets,
Perquè em sents
Perquè em valores
Perquè m'entens.
Perquè vens,
Perquè no marxes,
Perquè camines,
Perquè no et canses.
Perquè intueixes,
Perquè no menteixes,
Perquè em provoques,
Perquè m'atrapes.
Perquè em sorprens,
Perquè ens gaudim,
Perquè ens pensem,
Perquè ens tenim...
    

divendres, 2 de maig de 2014

Prudència...

   Rera la cortina de fum mirava amb els ulls ben oberts al seu voltant. Ajegut, sota la munió de cossos estesos, procurava seguir respirant. La confusió li enterbolia els pensaments fins a tal punt que, aquella por que l'envaïa, gairebé esdevenia plaer. El pànic que sentia en imaginar que eren a punt de matar-lo, es confonia amb el plaer d'aquells minuts en què encara es podia pensar viu. Un llarg espai de temps en el qual encara fou capaç de tenir uns pensaments cap els seus. 
     La tremolor del terra, al bell mig del camp de batalla, l'eixordidor retronar de les bales i l'esmorteït soroll dels casquets que quèien al seu voltant el feien restar immòbil. Què coi hi feia allí al mig? Mirava de trobar-ne la resposta, però enlloc d'això li venien encara més preguntes al cap... Per què havia acabat allí? Quina broma pesada li havia estat jugant el destí... Tot té un sentit, li dèia la seva mare, sovint. Però en aquells moments era del tot incapaç de trobar-lo. Com hauria desitjat tenir la mare a prop! Ella sempre ho trobava tot, tenia les respostes per tot i sempre sabia què calia fer. Estava completament perdut, cansat i sol. Va mirar de pensar què hauria fet ella si es trobés en el seu lloc, però de seguida es va adonar, que ella mai hauria arribat tan lluny. Era una dona prou llesta per saber trobar els seus límits i no traspassar-los. Prudència, en dèia. No hi havia dubte, havia sortit al seu pare, doncs: més curiós, temerari i imprudent. Era per aquest motiu que ara era enmig del camp, esperant que tot s'acabés i poder marxar cap a casa, viu. 
     Es va adonar, que el sol ja era baix i el soroll dels trets ja no era continu. Va inhalar una mica d'aire empassant-se la pols del terra on havia quedat estirat. Altre cop li va venir un atac de pànic. Havia estossegat i aquest cop segur que l'havien descobert. De lluny va poder sentir un crit. Va restar paral.litzat. El motor d'un camió s'apropava, ja en la foscor. Si les cames li haguéssin reaccionat, hauria volgut marxar corrent. Massa tard. El camió es va deturar prop d'ell. Dos homes es van apropar i, abans de perdre el coneixement, va sentir que dèien: És viu! Ha tingut sort. Ha estat prudent, quedant-se aquí, estirat! 
     Va somriure alleugit: al cap i a la fi, potser havia sortit a la seva mare.