dijous, 17 d’abril de 2014

Melodies...


I m'endinso en els teus ulls,
en la dolçor de la teva mirada.
El teu retorn als meus braços,
quan la nit, esdevé albada.
Els teus mots amb dolçor acaronen
tots els pensaments salvatges.
I s'amansen les passions
amb carícies i abraçades.
Llavis ensucrats que fonen
 l'agredolç de les trobades.
Melodies que es retroben
un cop i un altre enllaçades.
Paraules que s'escolen
entre la remor dels sospirs.
I es claven en el cor
fent-se lloc entre el teu pit.
Dibuixant el teu somriure
amb l'astúcia del vell amant,
et deixo i anem fent...
I ens acabem trobant. 




dimarts, 15 d’abril de 2014

La primera pedra...

     La Carme col.leccionava mussols. En Lluís col.leccionava maquetes. L'Aina col.leccionava petxines. La Lídia col.leccionava capses... Tots ells col.leccionaven records, emmagatzamaven il.lusions en cada troballa. Reunien melangies en cada exemplar. De vegades, s'asseien a mirar-les i a recomptar-les. Les seves pertinences, els seus somnis, la seva vida, l'enyorança del passat i els somnis d'un futur. 
     Hi ha qui fa net del seu passat i li fan nosa les col.leccions. La Teresa és d'aquestes. Cada cop que el passat li fa ombra al seu present, canvia els mobles de lloc, reinventa nous espais, es reinventa ella mateixa, de bell nou. Fa els vidres i va a la perruqueria per canviar el seu aspecte. Pensa que així canvia també l'aspecte del seu futur. I potser no s'equivoca del tot. Surt com renovada; es tracta d'una mena de ritual regenerador. Però els records segueixen estan enganxats en el seu cor, malgrat tot.
     El fet de col.leccionar potser fa materialitzar d'alguna manera els records i fa que, tot i tenir-los en el cor, els poguem arrencar i admirar-los amb una certa distància. Potser el fet d'objectivar records és una manera més prudent d'observar-los. Fora de nosaltres, perquè ja formen part d'un passat, el nostre. Ens ajuden a encarar el present i a forjar el futur, però ja no hi són. 
     Crec que li aniria bé a la Teresa de col.leccionar. Potser així faria net del tot de les ombres del seu passat. Se les podria mirar des de fora, sense amagar-les, sense haver de maquillar-les. 
He decidit fer-li un regal, a la Teresa. Li he regalat el primer exemplar de la col.lecció. Li he regalat la primera pedra. L'he trobada vora el mar, arrodonida i clara. Forta i resistent. Segur que sabrà quin vell record representa. Espero que li agradi.    



dimarts, 8 d’abril de 2014

A les mans...

Quan em va allargà la mà, tremolosa i delicada, li vaig agafar amb fermesa. La hi vaig acariciar suaument, resseguint amb els meus dits totes les empremptes del seu destí, i ella es va deixar fer. Tenia necessitat d'afecte. I no només ho deien les seves mans. El seu gest i la seva mirada mostraven una enyorança que li era difícil d'amagar. Al seu palmell hi portava escrita tota la veritat. Hi duia escrit tot el camí que ja havia fet i el que encara li quedava per recórrer. 
Li hauria volgut explicar el que hi veia, però no vaig creure oportú desvetllar-li el que li estava a punt d'arribar. Als seus ulls hi lluïa la mirada del qui espera sorpreses, d'aquell que es mostra obert als capricis del destí. No calia que ningú la preparés pel que li havia d'esdevenir. Ella, d'alguna manera, ja estava llaurant, inconscientment potser, el camí cap aquell futur. Estava prou preparada per deixar-se sorprendre, i no calia que vingués ningú a explicar-li el final de la seva pel.lícula. No calia que ningú li anés a desvetllar el somni de colors que estava a punt de viure. Així és que vaig retenir-li la mà uns segons per transmetre-li, sense paraules, tot el que li volia dir. Ella potser no ho va entendre. Tot seguit la vaig deixar anar, es va acominadar i va començar el seu camí cap al desenllaç...
Però en sortir, algú li va canviar el final del conte. Aquell que ja estava escrit, i que jo havia vist a les seves mans, va canviar de cop. I és que ningú no s'esperava el que va passar... O potser ella si. Perquè, tot just abans de creuar la porta, es va girar cap a mi, i amb un somriure maliciós em va dir: no saps com t'equivoques! I va marxar. 



dimarts, 1 d’abril de 2014

Tot el temps del món...


I estem sols, enmig del no res.
I tenim tot el temps del món. 
Cap obligació, tret de respirar.
I ens respirem... 
I a tu m'atanço, i no t'apartes. 
M'esperes. M'abraces. 
Ens tenim.
No somio més, perquè ja no em cal somiar. 
Tenim tot el que volem. 
Ets en mi. Sóc en tu. 
Cap neguit, cap més angoixa.
Cap més dubte. 
Tranquil.litat. 
Seguretat. 
I podem sentir tot el que ens envolta. 
I ens sentim l'un a l'altre, perquè ens envoltem. 
I encara més, ens fonem.
Cap més confusió.
Tot és ben clar, ara.
I estem sols, enmig del no res.
I tenim tot el temps del món.