dimecres, 26 de març de 2014

El mirall


Aquell matí es va mirar al mirall.

Per un moment li va semblar veure-hi alguna cosa més que la seva propia imatge. Se li va escapar un somriure: vell amic! Va dir en veu alta.

Quantes mirades havien compartit des que eren petits! S’havien vist despertar, s’havien vist riure, s’havien vist plorar… s’havien vist créixer. Cada cop que havia mirat de cercar-lo, allí l’havia trobat sempre. Fidel. Mai no li havia fallat. Sempre estava al seu lloc, esperant. Sempre a punt, escoltant atentament i amb paciència.
Amb el pas dels anys, no sempre li havia agradat el que hi havia trobat, però sabia del cert que mai no havia estat enganyat. Havia arribat a explicar-li TOT, sense pronunciar una sola paraula. De vegades, només amb la mirada s’entenien. No sempre s’havien entès, però sempre s’havien retrobat.
Li hauria agradat algun cop ser a l’altre costat per poder-lo abraçar. Ser al seu costat, veure-hi a través dels seus ulls. Veure’s a través dels seus ulls. Saber quina opinió li deurien merèixer els seus petits o grans problemes… o les seves petites o grans solucions.
Amb el temps que feia que caminaven junts, ben segur li donaria bons consells…




dilluns, 24 de març de 2014

Inseparables...

Em llevo amb l'escalfor dels teus dits,
i el frec de les teves mans, encara.
Dels teus llavis resseguint els racons
del meu cos ja desert, ara.
I filo amb fils de cotó l'espera,
mentre et segueixo i veig com dances.
I quan per fi ets al meu costat
aturo els rellotges, de seguida
i allarguem matins, tardes o vespres
on la clandestinitat dels nostres braços
és recer de les mirades.
I dolces paraules fan de sostre
del nostre estrany amor
que ens va fer ja, per sempre,
inseparables.


diumenge, 23 de març de 2014

Si un dia perdo les paraules...

Abans no arribi el temps en que em costi trobar paraules, volia que sabessis com t'estimo. Com em fa de feliç el saber que tu existeixes. Com em fa sentir d'orgullosa el fet de formar part de la teva vida. Volia poder dir-te, ara que encara tinc paraules, que res no hauria estat el mateix sense tu. Que cada dia és meravellós quan penso que tu en formes part. Que l'amor que m'has donat no té preu i que pots estar segura que sóc de les dones més riques del món, en tenir-te. Si algun dia perdo les paraules pensa que, les més boniques que trobis, les hauré guardat per tu.
I entre el collaret de mots que et vaig trenant, t'hi afegiré també un arc de Sant Martí, que doni color als teus dies grisos, un sol radiant que il.lumini el teu camí, la bellesa i la força d'una magnòlia,  la lluna més bonica que t'acompanyi en les nits que vinguin fosques, les músiques més dolces perquè emmarquin les teves hores, les olors més fines, les rialles més sinceres, abraçades a cabassos, petons a carretades, pessigolles de xocolata...
Si algun dia perdo les paraules vull que sàpigues que T'ESTIMO, com no he estimat mai ningú. Que t'he estimat i que t'estimaré sempre. Que les teves abraçades i petons m'han acariciat l'ànima i que em fas i m'has fet sempre molt feliç. 


dimecres, 12 de març de 2014

Veïnatges...


Sabia el que havia passat, i no només mirant-la als ulls. Els havia sentit discutir un altre cop. Les parets eren com de paper i inevitablement havia escoltat tota la baralla. Ella, malgrat tot, li va somriure i li va desitjar un bon dia. Sabia que aquell matí no havia estat el millor, i que segurament, el seu dia no milloraria, tampoc. És per això que es va sentir del tot afalagat, quan ella li va desitjar que fos el seu, un bon dia. Pensava que, ben segur, el necessitaria més ella aquell desig. Es va sentir afortunat.

Aquell matí havia decidit que faria realitat el seu desig de tenir un fill. Els plors del nadó de la veïna li havien arribat a l'ànima. Hauria donat el que fos per poder ser ella qui anés a consolar-lo. Va poder escoltar la cançó de bressol que la mare li va cantar dolçament i es va posar a plorar. Recordava aquells moments amb l'Enric, quan imaginaven junts com seria la cara del seu petit. Quan tenien tants projectes en comú, i com es van veure esgavellats per la fatalitat del destí. Quants somnis van quedar esmicolats...

La rutina de cada dia li va semblar insuportable, aquell matí. Malgrat tot es va llevar, es va dutxar, va vestir-se, va preparar les bosses, els esmorzars, la roba de tota la família; va posar una rentadora, va endreçar el menjador, l'habitació, va deixar a punt el dinar, va omplir les carmanyoles i li va sobrar temps per fumar-se una cigarreta abans de començar el dia. Mentre estenia la roba va guaitar la veïna, li va semblar que plorava. Es va sentir alleugida, pensant que no estava sola; que ella tenia una família de qui tenir cura.

I, com cada matí, va córrer a guaitar per la finestra. Feia ja setmanes que la observava. Rera la sinuositat de la cortina entreveia la seva figura i li agradava mirar, d'amagat de la seva dona, com es vestia la veïna. Imaginava el seu cos i admirava la gràcia amb la que li queien les delicades peces de roba que anava vestint. Suaument feia lliscar els seus braços dins la brusa que botonava delicadament. I amb cura es pujava les mitges que estirava i allisava, repassant amb les mans tota la cama. Per un moment es va sentir descobert quan la seva dona el va escridassar, un dia més. Però ella va córrer les cortines, es va fumar una cigarreta i la va seguir observant, mentre estenia la roba.

Sentia debilitat per aquell home, menut i solitari. Esperava cada matí sentir el seu despertador. Li semblava que es llevava amb ell, així, malgrat les parets que els separaven. Pensava que segurament seria un bon pare pel seu fill. Molt probablement ell ni sabia de la seva existència. Mai havien parlat, tret d'aquell cop en què ell la va ajudar a pujar el cotxet per les escales. Es veia tan fort i atent. Va esperar a sentir el tomb de la clau per entonar una cançó de bressol al seu nadó, amb l'esperança que ell també la sentís... 



diumenge, 9 de març de 2014

Vas tancar la porta...

Mirant per la finestra et vaig tornar a la meva memòria. Aquelles tardes al pati de casa, aquella olor de la gespa acabada de tallar, en aquell petit paradís nostre, enmig de la ciutat. Les passejades en bicicleta per la plaça, les expedicions cercant aventures... Recordo quan jugàvem al carrer, quan ens feies aquells jocs de mans, aquells que, a mida que anàvem creixent, prenien un caire més picardiós. Em vaig sorprendre a mi mateixa amb un somriure als llavis. Vaig recordar el nostre innocent festeig; i és que em fas fer tan feliç, malgrat tot! 
Però amb el temps van anar canviant les coses... Vaig mirar de recordar, a desgrat, el dia que et vam perdre... No hi havia una data concreta. Fou en uns mesos que et vas anar distanciant de nosaltres... Aquells dies en què compartiem els jocs i les rialles es van anar convertint en dies foscos, on l'únic que arribàvem a compartir era el mateix aire de l'habitació on estàvem, i que s'enraria en poc temps, quan ens enfrontàvem. Aquell hivern va ser més llarg que de costum i el fred, més intens que mai. Les teves mirades gèlides anunciaven el final definitiu i, en un intent de retrobar aquell company del passat, vaig entreobrir la porta de nou. Però tu ja havies decidit per tots. I la vas tancar de cop, i per sempre. 


diumenge, 2 de març de 2014

En les paraules...

Tenia la clau del misteri a les seves mans; aquella caixeta guardava per ell les seves últimes paraules.
Es sentia orgullós, perquè, després de molts anys esperant, rera aquell llarg silenci, per fi podia llegir, sense obstacles, el secret que ella havia estant guardant tan gelosament.
S'adonava ara de com l'havia trobat a faltar, de com es penedia de no haver pogut estar a l'alçada del seu amor, de com hauria desitjat no haver-li estat mai infidel...
Tenia una sensació estranya que li feia mirar aquella caixa amb un xic de desconfiança.
és que, en el fons, li feia por pensar el que podria suposar saber la veritat; potser no estava preparat per saber-la.
Malgrat tot, tenia la necessitat de saber, volia alliberar la seva consciència i aclarir si, en l'últim instant, ella l'havia pogut perdonar.
Amb les mans tremoloses la va obrir lentament...
Remoure el passat no li venia gens de gust, però el misteri amb què havia pronunciat les seves darreres paraules l'havien obsessionat fins al deliri.  
Entre la distància que havia anat creixent entre ells aquells darrers anys, ella sempre s'havia mostrat pacient i, en aquells últims instants, potser fins i tot li havia somrigut.
Sovint  havia estat somiant en aquell moment, però, ara, un cop arribat, no n'estava segur de si volia saber la veritat.
Enmig d'aquells sentiments va adonar-se de com se l'havia estimat, de com ella, fidel, havia seguit sempre al seu costat, malgrat la distància.
Mentre obria aquella caixa li van venir ganes de plorar en recordar com li havia fallat, tenint-la tan a la vora.
Pensava en aquell dia en què ella s'adonà de tot, i de com, a partir d'allí van començar a fallar les paraules; en com, sense creuar un sol mot, van decidir no parlar-ne mai sobre allò; ni sobre res més, de fet.  
Rera aquells silencis només havien quedat les mirades, i ell li va implorar, en l'últim alè, saber què hi havia rera aquella mirada trista que des d'aquell malaurat moment li havia anat oferint dia rera dia.
Ella, dins aquella caixa havia deixat només aquest escrit: "El secret està en les paraules..."