diumenge, 23 de febrer de 2014

L'amor...

I tants cops vaig voler fugir de tu, i tantes vegades t'enyorava. M'era més senzill no buscar-te, però em feies tanta falta... I eres tan a prop, inexplorat, viu, palpable... Tu vas donar cos a tot el que sentia. Vas omplir de significats la buidor de molts mots, repetits mil vegades. Amb tu em vaig sentir realitzada. Vas entendrir el meu cor amb les teves paraules.
I sentia la olor de la teva pell només tancant els ulls i recordant-te. Notava la dolçor dels teus llavis i el tacte de les teves mans en la meva ànima... Amb el caliu de la teva mirada foragitaves tots i cadascun dels meus malsons. La teva veu, ferma i segura, calmava tots els meus neguits. Els dies ennuvolats els feies lluminosos amb el record del teu somriure.
I quan a la fi et vaig venir a trobar, sabia que m'esperaves. I eres allí, només per mi, i en la claror d'aquella nit vas fer realitat tots els meus contes de fades...    

divendres, 21 de febrer de 2014

Perduda...


    En sortir de casa vaig pensar que no hi tornaria. Quelcom em deia que tot s'havia acabat. Els dies s'escurçaven i em feien falta hores per trobar-me. Les meves anades i vingudes cada cop eren més espaiades. Ja no sabia on anar. Vaig caminar durant hores sense un destí fixat. M'havia perdut. Vaig mirar al meu voltant i tot m'era desconegut. La por em va fer plorar. Vaig asseure'm a la vorera mirant de recordar... No recordava haver-me sentit mai tan sola. Res del que veia m'era conegut. Vagament em venien imatges al cap, però cap d'elles m'ajudava a centrar-me. Vaig provar de mirar si algú em reconeixia. Em sentia observada, però ningú semblava veure'm. Vaig tancar els ulls. Començava a ploure i tenia fred. No em podia moure perquè,entre altres coses, no sabia quin camí agafar. Em vaig anar encongint sense saber què fer. Només esperar... De cop i volta, vaig notar el tacte d'unes mans a l'espatlla. Eren unes mans càlides que em van convidar a aixecar-me i em van conduir a eixuplogar-me de la pluja, que ja ni notava. Vora el caliu d'aquella presència em vaig anar refent i agafant confiança. Em sentia igual de desconcertada, però molt més còmode. Vaig notar que s'apropava més a mi i em posava la mà a la butxaca. Vaig voler cridar, però em vaig quedar glaçada. La por em va paral.litzar. Aquell individu m'acabava d'agafar la cartera, m'estava robant! Vaig apartar-me per fugir, però quelcom em va dir que m'equivocava. Aquelles mans eren conegudes, aquell rostre em començava a ser familiar. Malgrat tot em sentia confosa, extranya i ofegada en un espai tan petit. Em va mostrar la fotografia que m'havia tret de la cartera. No m'ho podia creure! Era jo mateixa abraçant aquell individu! Es va treure el mòbil i va trucar... He trobat la mare. No patiu, està bé. Tornem a casa...!

diumenge, 16 de febrer de 2014

Deja vous...

  Quan et vaig veure entrar se'm va eixamplar el cor. De seguida vaig adonar-me, però, que venies realment disgustada. Em vas fer tot un seguit de retrets, que, de ben segur, mereixia. Fins i tot les arrugues de la cara t'afavorien, quan estaves enfadada. Em vaig perdre per uns instants, resseguint-te les faccions, memoritzant-te. I Encara et vas enfadar més, en creure que no t'escoltava. Els colors t'havien pujat a les galtes i et donaven aquell aire d'innocència, que tant m'agradava. Quan vas acabar d'esbroncar-me, et vas posar a plorar. Semblaves desorientada. En aquells moments vaig fer un pas endavant per abraçar-te... però el meu orgull em va aturar. Vaig seguir immòbil, fred, i et vaig deixar marxar...
     T'havia de tornar a veure! T'havia de trobar i dir-te com n'estaves d'equivocada. Quan em vas venir a veure t'hauria volgut dir tot el que sentia per tu, però un nus a la gola em va ofegar les paraules. Estaves tan enfadada amb tot...T'hauria volgut abraçar i omplir-te de petons perquè, en el fons, ja sabia que no pensaves res del que estaves dient. Tu, també ho sabies. Tots dos erem conscients que ens estavem dient adéu, però hauria volgut un comiat diferent. I sé que tu també. Si hagués sabut aleshores que no et tornaria a veure mai més, ben segur que tot hauria anat diferent...

     Quan et vaig veure entrar se'm va eixamplar el cor. De seguida vaig adonar-me, però,que venies realment disgustada. Em vas fer tot un seguit de retrets, que, de ben segur, mereixia. Fins i tot les arrugues de la cara t'afavorien, quan estaves enfadada. Em vaig perdre per uns instants, resseguint-te les faccions, memoritzant-te. I encara et vas enfadar més, en creure que no t'escoltava. Els colors t'havien pujat a les galtes i et donaven aquell aire d'innocència, que tant m'agradava. Quan vas acabar d'esbroncar-me, et vas posar a plorar. Semblaves desorientada. En aquells moments vaig fer un pas endavant per abraçar-te... I ho vaig fer. Em vaig apropar a tu i et vaig besar suaument al coll. Et vaig eixugar les llàgrimes. Ens vam quedar sense arguments per discutir, ens estimavem massa. Et vaig estrènyer entre els meus braços. Vaig agafar-te les mans, suaus com la porcellana, i les vaig besar. Aquella rigidesa amb la que havies entrat per la porta es va anar estovant i vam acabar entre petons. Et vaig poder explicar tot el que sentia per tu, i com t'havies equivocat en jutjar-me. Em vas comprendre, ens vam perdonar i vam sortir reforçats i estimant-nos.

dijous, 13 de febrer de 2014

El mar...



Vas...  i vens... I m'acarícies els cabells, i te'n tornes. Dances al Sol que emmiralles en els dies clars, marí, turquesa, maragda... En tu recupero la meva calma. Amb tu em fonc quan m'abraces. I t'escolto, i et sento i et faig braçades. I m'engulls com si fos teva i em tornes a la platja. Ballem plegats i suro pel teu cos... I m'agrades. De vegades m'apropo a tu, en silenci i t'observo, asseguda davant teu, només respirant-te.  I no puc evitar, veient-te, de llençar-me als teus braços. Tu que sempre m'esperes  i m'esguardes. I sento la teva veu, quan em xiuxiueges a cau d'orella: vine, vençuda, sota l'abast de les meves ales i allò que esperis de mi, seré per tu, mil vegades. I així m'entrego a tu, vençuda, estimada...  

dissabte, 8 de febrer de 2014

Breathe...

     Quan va sentir la seva última paraula es va dirigir a la porta, a punt de marxar, però quelcom la va fer aturar-se. Es va girar, va caminar fermament cap a ell i, abans que pogués reaccionar, va inspirar profundament i li va clavar una bofetada. Aleshores sí, va girar cua i, amb els punys closos, solemnement, com qui s'endú un trofeu entre les seves mans, se'n va anar. Estava satisfeta. Aquell gest la va fer sentir tranquil.la... Havia aconseguit dir-li, sense ni un sol mot, tot el que pensava. 
Ell ho havia entès perfectament perquè no va ni replicar. Sabia que s'ho mereixia. Havia estat jugant amb ella massa temps, i ara, la partida s'havia acabat. Tot i l'agressió, no va poder evitar un mig somriure. Ell estava convençut que, malgrat tot, havia guanyat. 
     I com n'estava d'equivocat! No van passar massa dies quan va notar que alguna cosa en la seva manera de respirar havia canviat. Que cada dia que passava, tenia la sensació que li faltava més l'aire. Primer no ho va relacionar, però va ser aquell vespre, quan se'n va adonar. Havia sortit al carrer perquè no podia dormir. Feia temps que, sobretot a les nits, cada cop li costava més de respirar. Havia visitat un parell de metges, però no li trobaven res d'estrany. Aquell vespre ja no podia més i amb la sensació d'ofec, va decidir sortir al carrer. Va caminar unes quantes passes. Li semblava haver corregut una mitja marató. Es va haver d'aturar diverses vegades per recuperar l'alè. A la fi, va trobar un banc i s'hi va asseure. A la llunyania va poder veure algú que s'apropava. Eren dues persones que, enmig de la nit, passejaven a pas tranquil. Quan les va tenir més a prop es va adonar que, una d'elles era ella. La mateixa a qui ell havia cregut haver fet tan desgraciada, ara se li apropava amb pas ferm i decidit i amb un radiant somriure als llavis... En reconèixe'l va avançar-se al seu company i, sense dubtar-ho un moment, va anar a trobar-lo.
     En aquells moments va experimentar una alenada d'aire fresc que li va omplir els pulmons. No es va poder ni aixecar del banc mentre rebia aquella abraçada que el va omplir de vida, com si respirés per primer cop!   Es va sentir mig marejat en rebre tant d'oxígen d'una sola vegada. Gairebé li va ser impossible parar atenció a les seves paraules, estava massa centrat assaborint el gust d'aquell aire nou, tan annhelat. Va mirar de refer-se però només li va ser possible intercanviar quatre expressions de cortesia abans que se'n tornés a anar... 
     Es va quedar sol de nou i embriagat per aquella trobada que l'havia tornat a la realitat, deixant-li un regust com de menta fresca. Es sentia eufòric, excitat, viu. Malgrat tot, aquest sentiment no li va durar més que uns instants, perquè a mida que la veia allunyar-se, es va adonar que, amb els punys ben closos, ella li havia pres, altre cop, la respiració...