diumenge, 19 de gener de 2014

Et regalo un somriure...

Quan en Martí es va llevar aquell matí, es va voler incorporar per sortir del llit. Feia dies que li havien recomanat repòs, però les seves ganes de jugar l'havien omplert d'energia i es sentia amb prou forces com per desobeïr una estoneta els metges. Es va posar les sabatilles blaves i el batí de felpa. Amb passes curtes es va apropar a la finestra per guaitar-hi. Es veia el carrer desert. Les ombres dels plataners dibuixaven curioses imatges a la vorera i es distreia  donant-les-hi nom... Resseguint amb la mirada tot el carrer es va adonar que, vora la tanca del seu jardí, es movia alguna cosa. Era de colors... Va fregar-se bé els ulls perquè no s'acabava de creure el que veia. A la porta de casa seva, assegut vora la tanca del seu jardí, aquell matí d'un dijous qualsevol, hi havia un pallasso! Un pallasso de debò, amb la seva perruca arrissada i de colors... Va mirar una estona més... Buscava a dreta i esquerra... no hi havia cap rastre dels nens. Alguna cosa no lligava. Què hi feia un pallasso al seu carrer i sense nens i nenes al seu voltant? En Martí feia dies que no sortia de casa. La debilitat dels seus ossos l'havia obligat a fer llit des de feia setmanes. Aquell dijous, però, s'havia llevat amb forces. Va estar una bona estona encara observant aquell personatge fins que va decidir baixar les escales per anar a trobar-lo. Va obrir suaument la porta del carrer, tot semblava adormit a casa, encara. Sense fer soroll va sortir cap el jardí.
Encara era allí, assegut. Sense dir un mot, en Martí s'hi va apropar. El pallasso va alçar per uns instants la mirada, primer sobtat, després sorprès. Semblava trist i en Martí s'adonà que aquell rostre no li era del tot desconegut. Va observar-lo millor i va poder veure, que  darrera aquell maquillatge, mig esborrat per dues llàgrimes hi havia una mirada familiar. Suaument li va agafar el barret que hi havia al seu costat i se'l va posar al cap. Es va plantar davant el personatge i va començar a fer ganyotes a fi d'animar-lo. El pallasso va alçar els ulls i no va poder evitar deixar anar un somriure... Es va eixugar les llàgrimes, es va apropar al nen i el va abraçar xiuxiuenjant: t'estimo, fill meu.









dilluns, 13 de gener de 2014

Ens vam trobar a mig camí...

Tots tenien un company amb qui jugar. Ell, malgrat tot, estava sol, en el seu món, potser molt lluny d'allí. Vaig gosar apropar-m'hi amb un propòsit: mirar de viatjar una estona al seu, de món, o d'apropar-lo una mica al meu. En qualsevol cas, tenia l'esperança que ens poguéssim trobar, potser a mig camí, entre el seu i el meu, i jugar plegats...
Algun cop havia aconseguit atreteure la seva atenció i en algun moment i durant uns segons m'havia mirat. Crec que fins i tot m'havia vist. Aquella tarda em vaig apropar a ell fascinada pels seus jocs de mans.  Eren menudes, i estava molt enfeinat mirant d'omplint-les a vessar de colors. Se'l veia realment capficat. De tant en tant se'ls apropava a la boca, potser per tastar-ne el gust. Quin gust deuen tenir els colors en el seu món? -em vaig preguntar- Potser només ho feia per evitar que li caiguéssin... Quan em vaig apropar prou a ell però ni em va mirar. Tenia massa feina... Crec que va notar la meva presència perquè els seus moviments eren més neguitosos. Potser es pensava que li volia prendre algun dels seus preciats colors, o potser no... Li vaig parlar suaument, però ell seguia enfeinat. Vaig pensar que era tan important per ell abarcar amb les manetes tants colors com podia, que quan n'hi van caure uns quants a la taula, no vaig dubtar a ajudar-lo a recarregar-les. Crec que li va agradar... Potser es va adonar que no pensava quedar-me'ls, que volia ser amiga seva. Així em vaig guanyar una mica la seva confiança, o potser no... Seguia sense mirar-me. De sobte, em vaig adonar que s'apropava els colors a la boca i els bufava. El vaig ajudar a bufar, també... Crec que li agradava bufar... Li vaig bufar suaument a la cara i em va mirar, em va veure i em sembla que fins i tot va somriure. Crec que ara erem amics, o potser no... Vam passar una estoneta apilant, tastant i bufant colors. El cert és que m'hauria agradat quedar-m'hi tota la tarda. M'havia ensenyat un joc nou, no n'havia bufat mai de colors... Sempre he cregut que bufar és màgic. De fet, sempre que vull desfer nusos, tinc el costum de bufar-los, es desfan molt millor. Amb la màgia d'aquell buf, em sembla que vaig fer un amic, aquella tarda...      

diumenge, 12 de gener de 2014

Benvolguda tardor...

Aquell havia estat el pitjor any de  tots els que fins aleshores havia viscut. La mort, la tristor i la soletat van posar-se d'acord per donar-se a conèixer alhora aquell estiu del 74.
Malgrat el seu habitual bon estat d'ànim, aquell any es va sentir abaltida pel pes del desencís. La vida, aquella que temps enrera li havia mostrat tots els seus encants i de la que n'havia tret tant de suc l'any anterior, semblava haver-se quedat esgotada.
Es sentia mancada d'amor, mancada de mans que sortíssin a la seva ajuda per fer-la reeixir de bell nou a la vida.
Ja no somiava, ni volia somiar. Es sentia esfonsada i no es sabia refer. El seu primer amor, aquell a qui li havia ofert la dolçor d'aquell primer petó, s'havia fet fonedís... La seva millor amiga, amb qui havia pogut confiar i amb qui havia pogut tastar el veritable gust de l'amistat, havia hagut de marxar... I la mort, que cada cop s'havia anat apropant més i més al seu pare, va gosar prendre-li la vida, també aquell malaurat estiu.
Sabia que calia refer-se i així ho escrivia aleshores, però no tenia prou força i es sentia tan sola...  Mirava de cercar l'ajut de qualsevol, d'aquell qui pogués donar-li l'empenta que li calia per sortir-se'n, però cada cop s'esfonsava més i més en aquella foscor.
Amb tot, aquell estiu tocava el seu fi i sortosament va arribar la tardor, aquella tardor que va aparèixer amb un alè nou d'esperança, perquè amb la tardor d'aquell any hi va arribar ella. Aquella personeta, amb la que no havia comptat i amb qui recuperaria les ganes de viure. Aquella criatura, que, tot i semblar indefensa, va lluitar amb tot el que era per venir al món i canviar-li la vida.

dimarts, 7 de gener de 2014

Veure-hi millor...

No recordo ben bé com va fer cap a la meva vida... Són aquella mena de coses que semblen casualitats, però que ara estic gairebé convençuda que no ho són pas. Ens vam trobar perquè haviem de fer-ho. Va ser exactament com un dels grocs de l'Albert...
     Sabia escoltar... I no només això sinó que, amb el temps, havia après a veure-hi també... De parlar no en sabia gaire, i malgrat tot, sempre que obria la boca, era per dir una paraula encertada. Em feia fins i tot enveja. L'admirava, de fet. Recordo que un cop li vaig demanar que m'ensenyés a veure-hi clar, també. Sense dir una paraula em va portar davant el mirall. Un cop allí em va preguntar: què hi veus? Em veig a mi, vaig dir. T'equivoques, aquesta no ets tu, és només un reflex de la teva cara, del teu cos. Tu ets molt més que el que es veu en un mirall. Aprèn a escoltar-te, aprèn a sentir-te, i et veuràs. Quan ho aconsegueixis, prova-ho amb els altres, també. No miris només el seu reflexe. Escolta'ls, sent el que senten, i els veuràs. Havent dit això, em va regalar un dels seus somriures i va marxar.
Aleshores no el vaig entendre, em va caldre un temps per adonar-me'n. Ara puc dir que hi veig molt millor que aquell dia. Que no només miro al meu voltant, sinó que hi veig, cada cop més clar. I escolto, he après a escoltar les veus i també els silencis. I de vegades només són sorolls, però de vegades, i quan hi paro més atenció, puc sentir la veu que ni parla, però que explica, a voltes amb una mirada, a voltes amb un gest, una història amagada...

dissabte, 4 de gener de 2014

Més que un regal...

Com una ombra rera el taulell, anava i venia fent aquells paquetets. Adornats amb bonics llaços de seda donava el seu toc a cada venda. Amb el seu poc valorat esforç aconseguia que cada un d'aquells regals esdevingués com un petit tresor per qui el rebia. Hom es veia obligat a desfer-lo amb la mateixa solemnitat i tendresa amb els que ella l'havia embolicat... despullant lentament cada obsequi, augmentant així el desig de trobar-ne el contingut. I és que era bonic de veure com amb les seves mans, cada paper, cada cinta, abraçava delicadament les nostres compres! Era un ritual misteriós que embadalia a tothom que se n'adonava. Malauradament, no tothom n'era conscient del seu esforç. Però a ella això poc li importava. Li agradava el que feia i en gaudia sense esperar res més. De fet, estava tan concentrada en el seu anar fent que, per uns minuts, desapareixia tot al seu voltant i es submergia en la màgia d'aquell moment, fent-nos així gaudir a tots els qui ens perdiem, observant-la. I recolliem de les seves mans la compra, agraïts, feliços i convençuts d'haver trobat exactament allò que buscavem...