dilluns, 29 de desembre de 2014

A l'Alba...

El cabdell de llana li va caure de la falda i va anar rodolant  fins al costat del vell bagul. Es va aixecar feixuga de la butaca i s'hi va apropar lentament, seguint el camí que la mateixa llana li havia marcat. Amb una suau carícia va resseguir el vell moble i es va decidir a obrir-lo, un cop més. Tots els somnis, il.lusions, memòries i olors van il.luminar de bell nou l'habitació. Va inspirar profundament i amb satisfacció. Es va asseure a la punta del llit i es va deixar envolcallar pels colors del seu passat.
La col.lecció de pedretes, la maneta enfonsada en el fang de la seva petita, la capsa de música, els discs de vinil, aquella flor assecada entre els papers de diari, els poemes d'amor, les cartes rebudes, les ecrites i les mai enviades. Les fotografies, la cinta daurada d'aquell Nadal, els cromos, les nines de retallar, aquell treball premiat, el diploma merescut, la baldufa, els seus primers peücs, el mocador brodat, les petxines... Cadascun d'aquells objectes li desencadenava un record, una vivència, un bocinet del que era ella ara. Els bocinets bonics que omplien les seves envellides faccions, carregades de nostàlgia, i que li arrencaven un somriure, malgrat tot. 
I malgrat tot li era inevitable entrellaçar aquella llunyana felicitat amb els fets que havien ennegrit el seu present. Les ombres d'aquells fantasmes, d'aquelles pors tan temudes que s'obrien pas quan menys s'ho esperava. De sobte tot al seu voltant s'esmicolava en mil bocins i ella no hi podia fer res tret de tapar-se la cara amb les mans. Però de res no li servia amagar-se, de res servia desviar la mirada per no veure com es trencaven en mil bocins tots i cadascun dels records. I aleshores plorava.
Aquella tarda però, l'Alba era amb ella. Des de la sala la va sentir plorar i s'hi va apropar tímidament. Mai havia vist plorar l'àvia i ben bé no sabia què fer. Li va acariciar els cabells. Mai havia gosat tocar els cabells de l'àvia. Sempre els portava ben posats i no deixava que ningú els toqués per por a despentinar-se. Marcava així una distància, un respecte, deia.  Li va agradar, aquest cop, sentir-la tan propera. Amb aquella carícia acabava de trencar l'estranya barrera que sempre hi havia hagut entre elles. Li va semblar que l'àvia no s'enfadava aquest cop, ben al contrari, li va semblar que fins i tot agraïa les seves carícies, que les necessitava. Va fer-se un lloc a la seva falda i s'hi va asseure. L'àvia va deixar de plorar, es va eixugar les llàgrimes i va mirar l'Alba. Amb un fil de veu li va cantar la cançó de bressol que li acostumava a cantar de més petita i amb un mig somriure li va xiuxiuejar: la vida només pot ser compresa mirant enrera, però només pot ser viscuda mirant endavant.
I amb un petó al front, l'Alba es va quedar feliç adormida entre els seus braços.
     

  

dilluns, 15 de desembre de 2014

Tomb de clau...

Es sentien lliures. D'alguna manera, era com si acabéssin de donar un tomb de clau, darrera seu, a la porta que tancava aquell horror del passat. L'angúnia d'aquells últims esdeveniments es barrejaven amb la calidesa del nou aire que respiraven. Una mena d'esgarrifança, però, li va recórrer tota  l'esquena en pensar-hi. Com havien pogut ser capaces de fer una cosa semblant? Anys enrera, si els ho haguéssin dit, no s'hi haurien ni reconegut en un escenari semblant. Però aquelles no eren elles, ja. Ni tan sols s'hi assemblaven al seu antic jo. Malgrat tot, no es sentia satisfeta amb ella mateixa, amb el que acabaven de fer. Va fer un esforç per mirar de recordar com havia anat tot, quines havien estat les sensacions que les van dur a desitjar i a dur a terme la seva revenja. I, mirant el seu reflexe en l'aigua de la font hi va poder reconèixer el seu propi monstre, amb el que hauria de conviure a partir d'aleshores...    

     Aquella tarda havia vingut la seva germana Clara a visitar-la. Feia setmanes que havien decidit quedar per veure's una estona. D'un temps ençà la comunicació entre elles havia esdevingut més fluïda que anys enrera i volien posar-se al dia de les seves vides. Els últims mesos havien parlat molt per telèfon i semblava que les seves petites diferències s'havien anat llimant.
     Els records de la seva joventut sempre li havien semblat tèrbols i amargs sense saber ben bé perquè. Aquella tarda, veient les fotografies amb la seva germana, algun retall del passat va emergir, de cop i volta, per posar llum a la foscor viscuda fins aleshores. Les seves mirades es van creuar, en silenci, davant la fotografia de la casa d'aquell estiu del 72. Cap de les dues havia gosat mai tornar a parlar-ne.
     Són ben curiosos els mecanismes de la memòria.. Amb estratègies ben diferents les dues germanes havien aconseguit eliminar fins aleshores el record de tot el que havia passat aquell maleït estiu, en el que van ser violades. 
     Després de la última nit a la caseta de la platja, les dues es van anar allunyant, havien fugit amb la feixuga càrrega de la culpa a les seves espatlles i amb la seva innocència manllevada violentament i per força. L'una amb el pes d'haver estat qui havia decidit passar les vacances allunyades de tot i tothom en aquella que li havia  semblat una tranquil.la cabana, vora el mar. L'altra amb la creu d'haver incitat aquells dos homes a gaudir amb elles d'aquella meravellosa posta de sol, vora la platja.
     Eren molt joves, alegres, senzilles i obertes. Ningú les havia previngut contra la naturalesa desaprensiva i primitiva d'alguns monstres. La Carme acabava de fer divuit anys, la Clara encara no havia arribat al seu setzè anniversari. Les ganes de riure, de celebrar juntes la seva majoria d'edat i la complicitat que tenia amb la seva germana, havia havia dut a la Carme a insistir, davant els seus pares per tal que les deixéssin celebrar-ho juntes al poble i poder anar a dormir ben tard a la caseta de vora el mar.
     Fins la tarda en què es van retrobar, després de tants anys, cap de les dues no havia estat capaç de dirigir la ràbia continguda vers els seus agressors. Però en el moment d'obrir el vell àlbum de fotografies i veient de nou la imatge de la casa, es van mirar i el vel de la culpa els va caure als peus. Es van abraçar i van plorar el que no havien plorat fins aleshores i aquell vespre, després d'assaborir una copa de vi al porxo, sota la llum de la lluna, van obrir els seus cors, encongits fins aleshores, i van prendre la decisió. El fet d'haver reüllat amb ella els vells àlbums de fotos familiars havia obert d'alguna manera la caixa on havien estat tant de temps ocults els seus fantasmes i aquell regust estrany les va animar a ordir la revenja que les va dur al seu alliberament...

dimecres, 3 de desembre de 2014

Reflexió per a Peter Pans...

Qui us va dir que seria fàcil? Qui us va parlar d'un camí lineal? Volieu tastar l'aventura de la paternitat? Quants Peter Pans... En què pensaveu? Què creieu que és la responsabilitat paternal? De debò creieu que és feina, només d'una mare, el saber a quina hora cal llevar un fill per donar-li temps a fer el que necessita i no fer tard als matins? De debò creieu que és cosa només d'una mare saber els horaris de les extraescolars i dur-los-hi a temps? De debò creieu que és només cosa d'una mare preparar els entrepans, portar els fills al metge, dutxar la canalla, saber com es fan les rentadores, planxar, preparar les mudes dels fills, mesurar la quantitat de Dalsy que necessita, fer dinars i sopars, anar a comprar el necessari, posar unes flors al jerro per fer la casa acollidora, portar els nens al llit, llegir-los un conte, bufar les ferides, fer trenes, saber llegir en la seva mirada si un dia no ha anat prou bé, conèixer les seves debilitats i ajudar-los a superar-les, conèixer les seves pors i ajudar a combatre-les...? De debò que crèieu que si no s'apunta a tallers de macramé, de dansa o de llenguatge musical és per què no té aspiracions? Creieu de debò que tots aquests papers, que sovint fa només una mare, deixen massa temps per altres coses? Doncs si, encara té temps per oferir un somriure, per esperar de tu una carícia, per posar-se bonica, per inspirar i sortir a treballar, si té feina remunerada, cada matí i fer-ho el millor possible. Heu provat d'assumir la vostra responsabilitat com a pares a fi que ella pugui també tenir temps, igual que vosaltres, per anar algun dia al gimnàs? No us adoneu  que heu estat abusant del que ella sent per vosaltres per poder fer front a la vostra manca de maduresa? I ara què voleu? No veieu que per ser pare el vostre egoisme l'heu de deixar de banda? Què us pensaveu que seria ser pare? O és que potser no us ho vau plantejar mai? I si és així, creieu de veritat que no heu estat enganyant la vostra dona? Fer una família és compartir, claudicar, estirar i arronsar, empassar, engollir, gaudir, empatitzar, fer-te còmplice de la teva companya amb qui has decidit aquesta nova empresa. Què us pensaveu? Volieu una dona, al vostre costat, o potser el que heu  necessitat sempre és una segona mare? Li vau comentar a la vostra dona, que el que volieu era una altra mare, enlloc d'una companya amb qui compartir-ho tot?

dimarts, 25 de novembre de 2014

Jo sóc...

De vegades, travesso el mirall de la meva pròpia consciència i em desconec. Res és veritat ni res és mentida, tot és segons l'angle des d'on es mira. Massa perspectives per observar una mateixa realitat. Des de quina caldria posicionar-se? Ben segur que des d'aquella d'on surti la millor fotografia. On no hi hagi ombres, on el sol no enlluerni. On el perfil natural ressalti per damunt de les superficialitats. Des d'aquella on ens hi trobem més a gust. No sempre serà a gust de tothom. Res no pot ser a gust de tothom.
Ens cal observar des d'aquella realitat que ens ompli en veure-la, que ens dugui una imatge clara, sense photoshops. 
Som massa ulls a observar. Em guio pel meu pròpi ull, la meva pròpia visió. És la única que és meva, la única que visc, la única que experimento.

                                                      Al cap i a la fi, jo sóc l'observador.




dijous, 23 d’octubre de 2014

La gelosia

Avui ha passat, subtil i altiva. Avui m'ha sobtat la seva presència, i tot i que en un primer moment només  he pogut veure la seva ombra, l'he reconeguda de seguida. Deixant un agre rastre al seu voltant m'he deixat endur uns segons pel seu misteri. Per un moment s'han creuat les nostres mirades, aquest cop però, l'he vençuda. He pogut percebre les seves escabroses ganes d'arrossegar-me al fons de l'abisme. M'ha volgut temptar amb els seus dubtes, m'ha volgut seduïr amb els seus enganys, ha mirat de confondre'm amb les seves tretes... Aquest cop, però no se n'ha sortit. Li porto aventatge, ja. No m'ha calgut tensar-me, he respirat profundament i en exhalar l'aire de nou s'ha adonat que ja no la temo. El seu rostre ha somrigut, malgrat tot, com de satisfacció. Jo diria que fins i tot ha marxat feliç de trobar-me a la seva alçada. De sentir-se ignorada. Ens hem creuat i no m'ha pogut sotmetre, em respecta. Em satisfà haver-la vençut i em fa créixer d'orgull i de tranquil.litat. Estic en calma.  



dissabte, 11 d’octubre de 2014

Navegant...


Travessant els límits que la pell marca, 
navega a pams, despertant el desig;
amb traç subtil, la seva mà dibuixa
melodies que mai no s'han escrit.

Petons de sucre, quan en la nit glaça,
mel que als llavis endolceix el festeig.
I entre la boira de la nit li broda
l'ànima sencera, com un  llebeig.

Reviu el tacte del seu cos calent,
el tendre lliscar de les seves mans
en cada nota que li porta el vent 

I amb l'embruix daurat d'un encant silent,
                   teixeix l'amor amb paraules d'amants,                       
alleugint l'amargor del pas del temps.





dimecres, 1 d’octubre de 2014

A la font...

Caminant tranquil.lament cap als afores del poble es dirigí a la Font de les Escales. La xafogor d'aquella tarda havia amarat de suor el seu passeig i, desbotonant-se la brusa s'atançà al rajolí d'aigua fresca que en brollava gentilment. Es va treure el mocador blanc, que duia les seves inicials brodades per l'àvia. El va mullar a la font, va resseguir el seu fràgil clatell i el coll amb delicats moviments, per apaivagar la calor. Mirant a banda i banda es va assegurar que ningú la veia, es va arremangar les llargues faldilles emmidonades, es va descalçar i va posar els peus dins el bassal. Era tèbia, escalfada per aquell sol de la tarda. Va tancar els ulls i va inspirar profundament. Al cap d'una estona es tragué la bossa d'anissos que havia comprat a l'adroguer, i va esperar...
Va fer un somriure agredolç mentre assaboria els llamins... Li semblava irònic el contrast entre aquella dolçor del seu paladar i l'amargor rància dels seus pensaments.
Els camins de la seva vida no l'havien dut mai més enllà de la Creu del Terme. Avui, però, tenia ganes de sobrepassar aquells límits. Tota la seva vida s'havia sentit acotada. Aquest cop però s'havia decidit a viure la vida, ja no tenia por a morir.





dilluns, 29 de setembre de 2014

A les golfes...

Feia dies que no em movia, de fet feia dies que res es movia. No es sentia cap soroll tret del de les finestres entreobertes que batien pel vent. Havia acabat de ploure i l'estança sencera feia aquella olor d'humitat que tan m'agradava. Em distreia passant hores i hores a les golfes, en la foscor, enmig d'aquell batibull de velles i desordenades andròmines. Sovint em reservava un raconet per abstreure'm tot teixint i imaginant, amb la ment perduda en el temps, l'origen de tots aquells objectes, la seva història amagada. De vegades m'apropava a la finestra i reullava de lluny el mar. Inexplicablement em venien algunes imatges de vora el mar, del va i vé de les ones. Segurament imatges apreses i manllevades dels contes que escoltàvem de l'àvia quan erem petites. La meva única imatge real d'aquell mar dels contes era la que podia veure, algun cop, des de la finestra de les golfes; una imatge llunyana del mar. La immensitat de la que tan parlava l'àvia em fascinava. Algun cop havia desitjat tenir un parell d'ales per sortir volant de la meva fortalesa i apropar-me a la costa, vora aquell mar, tan blau, la imatge del qual ben segur havia imprès en els meus gens algun avantpassat. Feia estona que era arraulida darrera el piano, pensativa, endormiscada. Algú havia entrat a la casa i havia obert les finestres. Una brisa fresca havia fet córrer unes volves de pols acumulada a les golfes.  El silenci de la casa havia estat interromput pel craquejar d'unes passes fermes sobre la fusta del terra. Algú es va apropar al piano i va començar a tocar una melodia tan suau que no vaig poder evitar estirar les vuit potes i sortir del meu refugi. Vaig restar quieta, assaborint la dolçor d'aquelles notes i feliç d'adonar-me que no s'havien oblidat encara d'aquell instrument rera el qual feia tant de temps que esperava...




diumenge, 14 de setembre de 2014

Potser...

El seu cos reposava tranquil, ara. La seva respiració era plàcida.
Va apartar-li els cabells de la cara i se'l va mirar. Abandonat en el somni, havia recuperat l'expressió de la seva innocència, d'aquella calma que es perdia en obrir els ulls de nou, davant d'aquella realitat caòtica i desconcertant. Era només en aquells moments onírics quan es relaxava profundament, quan es deixava anar i configurava el seu món imaginari, aquell racó tan seu, on es sentia complert i a gust.  Un espai on no hi tenia cabuda el dolor, aquell que li oprimia el cor cada vegada que el seu pare obria la porta de casa d'un cop i entrava abatut o trist o begut i es desplomava al sofà, en el millor dels casos. No hi tenien lloc tampoc les llàgrimes de la mare, ni el seu sofriment, ni les cicatrius del seu cos, ni la fam que passaven. No hi entrava ni la ràbia que sentia davant la seva impotència, aquella que dia rera dia el torturava, marcant-li amb una agre cremor l'ànima.                                                                                                  
Ella se'l mirava... I es capbussava en la seva imatge, i es feia un lloc en el seu món. Amb les seves  carícies penetrava dolçament en els seus somnis, i s'hi quedava una bona estona.
I ell en gaudia sempre de tenir-la. Potser era per ella que tot ho resistia. Potser era per ella que somiava. Potser era per ella que aconseguia el coratge per tornar a obrir els ulls. Potser era que l'estimava.




dimecres, 20 d’agost de 2014

A la vida...

No, no vull oblidar.
No esperis però que tot quedi.

L'embruix de les paraules
en el desert de l'espera:
miratges que s'esvaeixen
i amb el temps, la glacera.
Com les restes d'un naufragi
viatja així el desencís:
la cremor de les pèrdues
I l'amargor del finit.
Rera algunes paraules
el dibuix d'un desig
que s'ennuega a la gola
ofegant cada crit.
La vergonya, el desengany
la ira, el desconcert,
quedaran anclades
en un passat incert.
La tristor i el rebuig,
la venjança i l'horror:
suraran confosos
en algun mar de dolor.

No, no vull oblidar.
No esperis però que tot quedi.

Perquè vull gaudir encara  
dels minuts que t'arrenqui,
I esgarrapant-los amb força
em forjaré una memòria
amb el poc seny que em quedi... 






dimarts, 12 d’agost de 2014

Misteris de Glòria...


Fent endreça dels records de l'oncle, vam entrar al despatx on, remenant calaixos, vam trobar el seu vell rosari. Amb un somriure als llavis, em vaig asseure al costat de la meva filla i vaig decidir narrar-li la història que anava lligada a tan entranyable objecte.
L'oncle Arnau guardava sempre el rosari embolicat en el seu mocador, a la butxaca dels pantalons i només el treia en els moments que creia oportuns. Dur-lo a sobre el feia sentir segur, el feia sentir fins i tot acompanyat. Li semblava portar així la seva fe a tot arreu on anava. En moments de debilitat, quan la seva ànma es perdia en la tortuositat dels seus dubtes, se'l treia de la butxaca, discretament, i, quan creia que no el veia ningú, el desembolicava i resseguia amb els dits cadascuna de les boletes de fusta que el configuraven. L'agafava amb la mà dreta, i se'l col.locava damunt del genoll, sota la taula. No volia que ningú s'adonés que, un home tan suposadament segur d'ell mateix, hagués de recórrer a aquella mena de mantra catòlic i deixar veure així que, en algun moment, es trobava perdut. I s'abstreia amb la pregària, i es deturava en els misteris... Es deixava emportar repetint els mots sagrats i així retrobava la pau.
Una pau de la que no en podia gaudir massa estona, el temps just fins que els mecanismes del seu cervell insistien de bell nou a torturar-li la consciència. No deixava de fer-se preguntes sense poder-ne trobar la resposta. Era un home inquiet i solitari, que gaudia només del plaer de compartir estones de treball a la notaria amb la seva vella secretària. Plaer al qual va arribar un dia en què va haver de renunciar per la seva imminent jubilació. En aquell moment, es convertí també en un home sol.  
Fou un diumenge. Normalment hauria restat tancada la notaria, però la necessitat de trobar amb urgència una nova secretària, l'havia obligat a obrir, també aquell dia festiu. Una de les seves cosines li havia recomanat una xicota del poble, eficient, treballadora i discreta, per tal de fer-se càrrec de la feina. Avesat a la vella secretària, a l'oncle li va semblar una bogeria haver de recórrer, per aquella tasca, a una criatura de disset anys, sense cap mena de titulació, però la insistència de la família va fer concedir-li una entrevista aquell mateix diumenge, recent arribada a la ciutat. 
Estava neguitós, aquell matí, i alhora enrabiat amb sí mateix per haver accedit a la pressió de la família. Puntual com solia ser, va esperar la noia assegut a la butaca gran. Va treure's el rosari de la butxaca i va iniciar el seu ritual, mentre l'esperava amb ànsia... Al segon misteri es va adonar que la noieta feia tard a l'entrevista. La impuntualitat ja va restar confiança a aquella possible candidata al lloc de treball. No va ser fins el quart misteri que la porta del despatx es va començar a obrir. Amb solemnitat i delicadesa, aparegué al llindar de la porta una joveneta esvelta, polida i endreçada, que se li atançà amb respecte i amb un somriure als llavis. L'oncle va restar immòbil deixant-se endur pel plaer d'aquella visió mentre dintre seu encara ressonava aquell quart misteri de Glòria, com a premonició del seu esdevenir:  "Aleshores es va obrir el temple de Déu que hi ha al cel. Llavors aparegué una dona que tenia el sol per vestit, amb la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles." (Cf. Ap. 11, 19–12, 1-10). I sota l'embruix d'aquell presagi, aquell diumenge, l'oncle va sortir del despatx amb la jove tieta Carme, oblidant el seu rosari al calaix del despatx, d'on ja no en sortiria mai més...   




dijous, 24 de juliol de 2014

Llums, càmera... Acció!


Sóc al bell mig de la ciutat. Aquest matí m'he llevat d'hora per gaudir del meravellós espectacle del despertar silenciós en la magna urbe. Puc sentir, fins i tot, el cantar dels ocells.
No sóc matinadora de mena, però us recomano aquest moment en qualsevol ciutat del món. Em prenc la llibertat de matinar, almenys un cop, a cada ciutat que visito, per gaudir d'aquesta sensació. És un moment gairebé màgic, en el que cal tenir els sentits ben oberts, cal estar concentrat. Concentrat en les olors, en els sorolls, en els colors, en els canvis que es van produïnt... Heu de tenir present de realitzar l'experiència entre setmana, però. El despertar de la ciutat després d'un cap de setmana, no us el recomano pas; encara té un regust a disbauxa i ressaca que malmet la realitat del dia a dia de les ciutats.  
El primer sol del matí dibuixa unes ombres úniques i espectaculars a les parets de les cases, a les fonts del parc, a les muralles...  En pocs minuts arriben els primers vianants, els més matiners. El silenci es veu trencat per l'estrident soroll de les persianes dels comerços. Un seguit d'escombres comencen els seus balls als replans de les cases i botigues. Encara es pot gaudir de l'olor a net. La cara de son d'algun dels botiguers resulta fins i tot còmica, de vegades. Tot seguit la flota de proveïdors fan la seva entrada, envaïnt els carrers i omplint-los de moviment... Carretons, paquets, caixes, bidons, envasos... 
De sobte una agradable olor de pa, acabat de sortir del forn, de pastes i de cafè, acabat de fer, van omplint l'aire. Els turistes, que per no perdre's ni un minut de les seves vacances, fins i tot dormen menys que quan van a treballar, comencen ametrallant, a trets de càmera, cada racó. 
Algunes senyores tornen, suades ja, amb els carrets plens de fruita i verdura de la plaça. Les terrasses ja estan a punt pels primers esmorzars. Les taules a l'ombra ja són plenes, tothom és a lloc, comença la xafogor... 
Llums, càmera... Acció!           


dimecres, 16 de juliol de 2014

Al mercat de les lletres...


Vaig al mercat, al mercat de les lletres.
N'hi ha de blanques, blaves, verdes...
Tanco els ulls, el miratge em cega.
Però enmig de tantes, sempre trio la teva.
Totes criden i ressonen;
dancen al buit, mai reposen.
S'apropen als meus dits esbossant un destí...
Servils i amatents, van creuant els llimbs.

I comencen, com sempre...

Però és en TU que fan el cim.







dimarts, 8 de juliol de 2014

El desig...


Va rebuscar per tots els racons de la casa... Res, no el trobava. Aquest cop gairebé estava segura que se n'havia anat. De tota manera, va seguir buscant perquè alguna cosa li deia que encara rondava per algun lloc. Va obrir armaris, enretirar mobles, obrir calaixos, córrer cortines... Ni rastre! La dualitat dels seus sentiments la feia estar intranquil.la, malgrat tot. Per una banda li semblava sentir-se alleugida, però un pes estrany, just a la boca de l'estómac, la feia dubtar... Es va asseure a la butaca... No havien passat ni un parell d'hores, que li va semblar que el trobava a faltar... No podia acabar de creure que ella, la mateixa que havia desitjat amb totes les seves forces que se n'anés, ara ja el comencés a enyorar. No entenia el motiu ni el perquè d'aquella sensació, d'una banda de llibertat i lleugeresa, de l'altra, d'una extranya buidor i desencís. Es va posar a plorar, d'impotència i de ràbia. Es sentia culpable per haver volgut la seva fugida, però ara, els seus arcs de Sant Martí havien perdut els colors, les gotes de rosada eren eixutes als matins, les roselles s'havien marcit i al cel ja no hi lluia el Sol, calent, que tot ho abraçava... 
De sobte una estranya sensació li va fer obrir els ulls. Rera els núvols que es veien a través de la finestra, es va deixar entreveure una escletxa de llum. Els rajos del Sol la van enlluernar uns instants. Es va posar la mà a la butxaca del davantal per cercar el mocador. Però els seus dits van trobar-hi una calidesa coneguda, se li va eixamplar el cor i es va aixecar fent un bot... Era allí! Sempre hi havia estat, no s'havia mogut del seu costat! Al fons de la butxaca, a l'alçada del ventre, arraulit tímidament, esperant ser retrobat, hi reposava el desig, el desig de tu! 
Va somriure, es va descalçar i va anar a córrer pel camp, tot pintant de nou arcs de Sant Martí, veient florir les roselles, fent tombarelles i torrant-se sota el Sol que avui lluïa amb força i la feia sentir viva. Inspirant amb força, com si es volgués beure tot l'aire d'un glop, va tornar a la casa. Aquest cop va enfilar el desig amb un cordó de seda i se'l va penjar al coll, d'on quèia, suaument, just a l'alçada del cor, on hi restaria per sempre...


dimecres, 2 de juliol de 2014

Maleïda consciència...


I submergida en el dolor més profund, un cop i un altre cridava, aterrida, a la seva mare. La por i  la soletat que l'envoltava trencaven el cor de tots els qui erem vora seu, consolant-la. El seu cos, nonagenari, esdevenia el cos desesperat d'un nadó, recargolant-se, implorant l'atenció d'aquella que la va abocar a la vida. Cada nit, cada dia, cada minut de malaïda consciència li féien temer l'arribada de la seva mort. I en aquell que ella creia l'últim alè només es sentia alleugida per la imatge de la seva mare, a qui implorava en cada crit. Aquells crits, eixordidors, que encara avui retronen al meu cap i em reprodueixen la seva imatge, m'han tornat, un cop més a la memòria. Igual que en aquells dies, sento encara avui el seu dolor i la gran tristor que em porta pensar en ella. Ni sé el seu nom, ni em cal. La recordo i vull creure que la seva mare va arribar a temps per donar-li la mà i endur-se-la amb ella, a l'altre costat de l'abisme. Vull pensar que va ser així. I que la seva veu, va arribar on sigui que hagués d'arribar, per assegurar-li un repòs serè i el merescut descans... R.I.P.  




diumenge, 29 de juny de 2014

Nits d'estiu...

Nits d'estiu, sota guspires de colors,
davant la remor del  mar
on s'inspiren els amors,
com si res no els pogués aturar,

deixen volar els seus desitjos:

El d'ella  seguir sempre al seu costat.
El d'ell, seguir el que ja ha començat.

I amb el petó de la Lluna,
segellen el seu destí.
I s'estimen cada dia,
com ho van fer aquella nit....    


dissabte, 28 de juny de 2014

A reveure...

Una mar tranquil.la, mai va fer un bon mariner...

Aquesta frase, que no és meva, em porta al cap persones que, com tu, heu sabut portar amb èxit la nau a port. T'he pogut veure, en el temps que porto al teu costat, com una dona lluitadora, trampejant temporals i carregant neguits. Prenent decisions fermes, no sempre enteses per tothom. T'he pogut veure somriure amb orgull davant la feina ben feta, t'he vist com una dona compromesa. T'he vist feliç gaudint del teu treball, i celebrant, amb emoció, els bons resultats. T'he vist lluitar al costat de qui t'ha necessitat, malgrat que no tothom ho sap. De verdes i de madures, de calentes i de fredes, de totes, n'has passat. És pel balanç de tot plegat que vull que sàpigues que et respecto i t'agraeixo, de tot cor, els bons consells que sempre m'has donat. Personalment et trobaré a faltar, més potser del que et penses. 
El petit de la casa necessita al seu costat aquesta bona marinera, per anar navegant, també amb orgull, per aquesta vida, que no és fàcil...

Una abraçada.



diumenge, 22 de juny de 2014

Maridatges...

El tast del bon vi, el dolç gust  del cacau.
L'escalfor dels teus pensaments, en les nits, quan tot decau.
La remor del vent, la recer de la balma;
la teva abraçada, que sempre em dur la calma.
Els mil gustos, els cinc sentits,
les teves rialles, els teus neguits,
les nostres pors, el meu desig,
els teus poemes i jo, al mig.




divendres, 13 de juny de 2014

Petons de Lluna...

Tocant núvols de cotó suau,
saltant marges, perseguint el blau.
Sovinteja i encisa com ningú més sap fer,
i amb tendresa tanca les nits de paper.
Quan l'escolta, s'escolen les seves mans,
i per la mirada saben que son amants.
Petons de Lluna, el Sol agraït 
espera, arriba i festegen la nit.



dimarts, 10 de juny de 2014

Subtileses...

Subtileses.
Petits detalls,
I delicades sorpreses. 
Sabors intensos
que omplen els sentits
des del fons del cor 
a la punta dels dits.
Fruits saborosos 
que lliguen amb gust
els delicats aromes 
que ja hem viscut.
Lligams que s'enllacen
 amb el compàs
dançant al ritme
 del nostre pas.
I obren sentits, 
i omplen els buits,
calçant els peus, 
que anaven nus.
Mots que troben
el camí a seguir
resseguint el pas 
que ja vas fer ahir.
I a la riba dels desitjos
hi fan estada;
on hi resten ahir i avui
i cada tarda...




dilluns, 2 de juny de 2014

Collint poemes...

Collint poemes, entre camps de petons,

plantem carícies, llaurem l'amor.
Delicades confitures que envasem amb tacte,
per guardar-ne el tast, tot fent recapte.

I amb la frescor d'una nova primavera,
esperem amb delit la nova sega.
Seguim camins, correm pel prat,
on s'enllacen l'ordi, el sègol i el blat.
I guardem els instants que ens fan de guia,
rimant rialles, sembrant follies
Esperant el retorn, quan la boira s'alça 
On la nit ens abraça, i ens captiva l'alba.




dijous, 29 de maig de 2014

Sense presses...

    El vell balancí restava en silenci, ara. Havia estat grinyolant tota la tarda. Els petits s'hi havien enfilat, un cop més, ignorant l'esdeveniment. Inevitablement, junt al balancí també em vé a la memòria el llum xinès de fusta. Aquella talla de mans fines i figura prima que havia observat tants cops, i que estava al corrent de tot. Un delicat complement, descol.locat en el temps, però que a la meva memòria li vé de gust d'evocar-la, en aquell espai i temps. 
     La sala semblava buida, malgrat estar a vessar de persones, la majoria desconegudes per mi, que entraven i sortien de la teva habitació. Aquella en la que tu reposaves ja, per sempre. El teu cos, més prim, ara, descansava després del llarg camí. No recordo pas que el teu aspecte fos dolent, però la quietud que observava en tu se'm feia estranya, prou com per percebre un respecte, desconegut per mi, fins aquell dia. Deuria ser molt petita, i no ho vull ni comptar. Sé i recordo el que vaig sentir quan la mare em va pujar al coll per poder-me acomiadar de tu.
    El primer estel en el meu cel. La primera persona a qui vaig abocar a aquell cel meu, fins aleshores tan blau. A partir d'aquell dia, en alçar els ulls, ja hi havia quelcom més, una presència inexplicable, enmig del meu cel blau. El cel que, amb els anys, s'aniria omplint inevitablement de presències estimades com la teva, de presències conegudes. Aquell cel que m'acompanyaria tota la meva vida i del que esperava formar-ne part, també, algun dia... Sense presses.  




dijous, 22 de maig de 2014

En una abraçada...

La casa havia semblat buida, fins aleshores. Ara se n'adonava. Amb l'última escombrada havia fet net de tots els fantasmes que hi havien habitat. L'aire nou es va fer pas entre les cortines. Així va entrar-hi ella. I és que va entrar-hi amb embranzida. Va arribar tot pentinant l'aire que l'envoltava de mil aromes diferents. I amb la calidesa de la carícia va pintar tota la casa. Les puntes dels dits acariciaven suaument els seus llavis i enmig dels silencis el sorprenia amb la dolçor dels seus petons. El seu tacte, subtil i delicat, li resseguia la cara, memoritzant amb els dits cada facció. La seva mirada, franca i serena, li transmetia aquella calma que sempre havia estat buscant. Es sentia complert al seu costat. I es delia  així: recordant-la a cada moment en la seva abscència, pressentint el seu retorn, fins la trobada.       
I va ser en una abraçada que tot va començar. La força amb què els seus braços el van envoltar li van donar la raó, que havia perdut feia temps, ja, cercant-la. Va tenir la sensació que alguna part d'ell mateix quedava unida per sempre a la seva aparent fragilitat, en aquella abraçada. Li va donar la clau de tots els misteris que, fins aleshores, havien enterbolit el seu viatge. La força amb la què parlava la seva mirada va anar donant sentit a tot el que es pensava. I li va acaronar els sentits i li va nodrir l'ànima. Amb la frescor d'aquell encís va alçar-se per respirar-la i, aquest cop, plaentment vençut, va deixar respirar-se...        



dissabte, 17 de maig de 2014

Complicitat...


Perquè escoltes,
Perquè parles,
Perquè em mires 
Perquè m'abraces.
Perquè somrius, 
Perquè somies,
Perquè m'esperes,
Perquè vius,
Perquè hi ets,
Perquè em sents
Perquè em valores
Perquè m'entens.
Perquè vens,
Perquè no marxes,
Perquè camines,
Perquè no et canses.
Perquè intueixes,
Perquè no menteixes,
Perquè em provoques,
Perquè m'atrapes.
Perquè em sorprens,
Perquè ens gaudim,
Perquè ens pensem,
Perquè ens tenim...
    

divendres, 2 de maig de 2014

Prudència...

   Rera la cortina de fum mirava amb els ulls ben oberts al seu voltant. Ajegut, sota la munió de cossos estesos, procurava seguir respirant. La confusió li enterbolia els pensaments fins a tal punt que, aquella por que l'envaïa, gairebé esdevenia plaer. El pànic que sentia en imaginar que eren a punt de matar-lo, es confonia amb el plaer d'aquells minuts en què encara es podia pensar viu. Un llarg espai de temps en el qual encara fou capaç de tenir uns pensaments cap els seus. 
     La tremolor del terra, al bell mig del camp de batalla, l'eixordidor retronar de les bales i l'esmorteït soroll dels casquets que quèien al seu voltant el feien restar immòbil. Què coi hi feia allí al mig? Mirava de trobar-ne la resposta, però enlloc d'això li venien encara més preguntes al cap... Per què havia acabat allí? Quina broma pesada li havia estat jugant el destí... Tot té un sentit, li dèia la seva mare, sovint. Però en aquells moments era del tot incapaç de trobar-lo. Com hauria desitjat tenir la mare a prop! Ella sempre ho trobava tot, tenia les respostes per tot i sempre sabia què calia fer. Estava completament perdut, cansat i sol. Va mirar de pensar què hauria fet ella si es trobés en el seu lloc, però de seguida es va adonar, que ella mai hauria arribat tan lluny. Era una dona prou llesta per saber trobar els seus límits i no traspassar-los. Prudència, en dèia. No hi havia dubte, havia sortit al seu pare, doncs: més curiós, temerari i imprudent. Era per aquest motiu que ara era enmig del camp, esperant que tot s'acabés i poder marxar cap a casa, viu. 
     Es va adonar, que el sol ja era baix i el soroll dels trets ja no era continu. Va inhalar una mica d'aire empassant-se la pols del terra on havia quedat estirat. Altre cop li va venir un atac de pànic. Havia estossegat i aquest cop segur que l'havien descobert. De lluny va poder sentir un crit. Va restar paral.litzat. El motor d'un camió s'apropava, ja en la foscor. Si les cames li haguéssin reaccionat, hauria volgut marxar corrent. Massa tard. El camió es va deturar prop d'ell. Dos homes es van apropar i, abans de perdre el coneixement, va sentir que dèien: És viu! Ha tingut sort. Ha estat prudent, quedant-se aquí, estirat! 
     Va somriure alleugit: al cap i a la fi, potser havia sortit a la seva mare.


dijous, 17 d’abril de 2014

Melodies...


I m'endinso en els teus ulls,
en la dolçor de la teva mirada.
El teu retorn als meus braços,
quan la nit, esdevé albada.
Els teus mots amb dolçor acaronen
tots els pensaments salvatges.
I s'amansen les passions
amb carícies i abraçades.
Llavis ensucrats que fonen
 l'agredolç de les trobades.
Melodies que es retroben
un cop i un altre enllaçades.
Paraules que s'escolen
entre la remor dels sospirs.
I es claven en el cor
fent-se lloc entre el teu pit.
Dibuixant el teu somriure
amb l'astúcia del vell amant,
et deixo i anem fent...
I ens acabem trobant. 




dimarts, 15 d’abril de 2014

La primera pedra...

     La Carme col.leccionava mussols. En Lluís col.leccionava maquetes. L'Aina col.leccionava petxines. La Lídia col.leccionava capses... Tots ells col.leccionaven records, emmagatzamaven il.lusions en cada troballa. Reunien melangies en cada exemplar. De vegades, s'asseien a mirar-les i a recomptar-les. Les seves pertinences, els seus somnis, la seva vida, l'enyorança del passat i els somnis d'un futur. 
     Hi ha qui fa net del seu passat i li fan nosa les col.leccions. La Teresa és d'aquestes. Cada cop que el passat li fa ombra al seu present, canvia els mobles de lloc, reinventa nous espais, es reinventa ella mateixa, de bell nou. Fa els vidres i va a la perruqueria per canviar el seu aspecte. Pensa que així canvia també l'aspecte del seu futur. I potser no s'equivoca del tot. Surt com renovada; es tracta d'una mena de ritual regenerador. Però els records segueixen estan enganxats en el seu cor, malgrat tot.
     El fet de col.leccionar potser fa materialitzar d'alguna manera els records i fa que, tot i tenir-los en el cor, els poguem arrencar i admirar-los amb una certa distància. Potser el fet d'objectivar records és una manera més prudent d'observar-los. Fora de nosaltres, perquè ja formen part d'un passat, el nostre. Ens ajuden a encarar el present i a forjar el futur, però ja no hi són. 
     Crec que li aniria bé a la Teresa de col.leccionar. Potser així faria net del tot de les ombres del seu passat. Se les podria mirar des de fora, sense amagar-les, sense haver de maquillar-les. 
He decidit fer-li un regal, a la Teresa. Li he regalat el primer exemplar de la col.lecció. Li he regalat la primera pedra. L'he trobada vora el mar, arrodonida i clara. Forta i resistent. Segur que sabrà quin vell record representa. Espero que li agradi.    



dimarts, 8 d’abril de 2014

A les mans...

Quan em va allargà la mà, tremolosa i delicada, li vaig agafar amb fermesa. La hi vaig acariciar suaument, resseguint amb els meus dits totes les empremptes del seu destí, i ella es va deixar fer. Tenia necessitat d'afecte. I no només ho deien les seves mans. El seu gest i la seva mirada mostraven una enyorança que li era difícil d'amagar. Al seu palmell hi portava escrita tota la veritat. Hi duia escrit tot el camí que ja havia fet i el que encara li quedava per recórrer. 
Li hauria volgut explicar el que hi veia, però no vaig creure oportú desvetllar-li el que li estava a punt d'arribar. Als seus ulls hi lluïa la mirada del qui espera sorpreses, d'aquell que es mostra obert als capricis del destí. No calia que ningú la preparés pel que li havia d'esdevenir. Ella, d'alguna manera, ja estava llaurant, inconscientment potser, el camí cap aquell futur. Estava prou preparada per deixar-se sorprendre, i no calia que vingués ningú a explicar-li el final de la seva pel.lícula. No calia que ningú li anés a desvetllar el somni de colors que estava a punt de viure. Així és que vaig retenir-li la mà uns segons per transmetre-li, sense paraules, tot el que li volia dir. Ella potser no ho va entendre. Tot seguit la vaig deixar anar, es va acominadar i va començar el seu camí cap al desenllaç...
Però en sortir, algú li va canviar el final del conte. Aquell que ja estava escrit, i que jo havia vist a les seves mans, va canviar de cop. I és que ningú no s'esperava el que va passar... O potser ella si. Perquè, tot just abans de creuar la porta, es va girar cap a mi, i amb un somriure maliciós em va dir: no saps com t'equivoques! I va marxar. 



dimarts, 1 d’abril de 2014

Tot el temps del món...


I estem sols, enmig del no res.
I tenim tot el temps del món. 
Cap obligació, tret de respirar.
I ens respirem... 
I a tu m'atanço, i no t'apartes. 
M'esperes. M'abraces. 
Ens tenim.
No somio més, perquè ja no em cal somiar. 
Tenim tot el que volem. 
Ets en mi. Sóc en tu. 
Cap neguit, cap més angoixa.
Cap més dubte. 
Tranquil.litat. 
Seguretat. 
I podem sentir tot el que ens envolta. 
I ens sentim l'un a l'altre, perquè ens envoltem. 
I encara més, ens fonem.
Cap més confusió.
Tot és ben clar, ara.
I estem sols, enmig del no res.
I tenim tot el temps del món.



dimecres, 26 de març de 2014

El mirall


Aquell matí es va mirar al mirall.

Per un moment li va semblar veure-hi alguna cosa més que la seva propia imatge. Se li va escapar un somriure: vell amic! Va dir en veu alta.

Quantes mirades havien compartit des que eren petits! S’havien vist despertar, s’havien vist riure, s’havien vist plorar… s’havien vist créixer. Cada cop que havia mirat de cercar-lo, allí l’havia trobat sempre. Fidel. Mai no li havia fallat. Sempre estava al seu lloc, esperant. Sempre a punt, escoltant atentament i amb paciència.
Amb el pas dels anys, no sempre li havia agradat el que hi havia trobat, però sabia del cert que mai no havia estat enganyat. Havia arribat a explicar-li TOT, sense pronunciar una sola paraula. De vegades, només amb la mirada s’entenien. No sempre s’havien entès, però sempre s’havien retrobat.
Li hauria agradat algun cop ser a l’altre costat per poder-lo abraçar. Ser al seu costat, veure-hi a través dels seus ulls. Veure’s a través dels seus ulls. Saber quina opinió li deurien merèixer els seus petits o grans problemes… o les seves petites o grans solucions.
Amb el temps que feia que caminaven junts, ben segur li donaria bons consells…




dilluns, 24 de març de 2014

Inseparables...

Em llevo amb l'escalfor dels teus dits,
i el frec de les teves mans, encara.
Dels teus llavis resseguint els racons
del meu cos ja desert, ara.
I filo amb fils de cotó l'espera,
mentre et segueixo i veig com dances.
I quan per fi ets al meu costat
aturo els rellotges, de seguida
i allarguem matins, tardes o vespres
on la clandestinitat dels nostres braços
és recer de les mirades.
I dolces paraules fan de sostre
del nostre estrany amor
que ens va fer ja, per sempre,
inseparables.


diumenge, 23 de març de 2014

Si un dia perdo les paraules...

Abans no arribi el temps en que em costi trobar paraules, volia que sabessis com t'estimo. Com em fa de feliç el saber que tu existeixes. Com em fa sentir d'orgullosa el fet de formar part de la teva vida. Volia poder dir-te, ara que encara tinc paraules, que res no hauria estat el mateix sense tu. Que cada dia és meravellós quan penso que tu en formes part. Que l'amor que m'has donat no té preu i que pots estar segura que sóc de les dones més riques del món, en tenir-te. Si algun dia perdo les paraules pensa que, les més boniques que trobis, les hauré guardat per tu.
I entre el collaret de mots que et vaig trenant, t'hi afegiré també un arc de Sant Martí, que doni color als teus dies grisos, un sol radiant que il.lumini el teu camí, la bellesa i la força d'una magnòlia,  la lluna més bonica que t'acompanyi en les nits que vinguin fosques, les músiques més dolces perquè emmarquin les teves hores, les olors més fines, les rialles més sinceres, abraçades a cabassos, petons a carretades, pessigolles de xocolata...
Si algun dia perdo les paraules vull que sàpigues que T'ESTIMO, com no he estimat mai ningú. Que t'he estimat i que t'estimaré sempre. Que les teves abraçades i petons m'han acariciat l'ànima i que em fas i m'has fet sempre molt feliç. 


dimecres, 12 de març de 2014

Veïnatges...


Sabia el que havia passat, i no només mirant-la als ulls. Els havia sentit discutir un altre cop. Les parets eren com de paper i inevitablement havia escoltat tota la baralla. Ella, malgrat tot, li va somriure i li va desitjar un bon dia. Sabia que aquell matí no havia estat el millor, i que segurament, el seu dia no milloraria, tampoc. És per això que es va sentir del tot afalagat, quan ella li va desitjar que fos el seu, un bon dia. Pensava que, ben segur, el necessitaria més ella aquell desig. Es va sentir afortunat.

Aquell matí havia decidit que faria realitat el seu desig de tenir un fill. Els plors del nadó de la veïna li havien arribat a l'ànima. Hauria donat el que fos per poder ser ella qui anés a consolar-lo. Va poder escoltar la cançó de bressol que la mare li va cantar dolçament i es va posar a plorar. Recordava aquells moments amb l'Enric, quan imaginaven junts com seria la cara del seu petit. Quan tenien tants projectes en comú, i com es van veure esgavellats per la fatalitat del destí. Quants somnis van quedar esmicolats...

La rutina de cada dia li va semblar insuportable, aquell matí. Malgrat tot es va llevar, es va dutxar, va vestir-se, va preparar les bosses, els esmorzars, la roba de tota la família; va posar una rentadora, va endreçar el menjador, l'habitació, va deixar a punt el dinar, va omplir les carmanyoles i li va sobrar temps per fumar-se una cigarreta abans de començar el dia. Mentre estenia la roba va guaitar la veïna, li va semblar que plorava. Es va sentir alleugida, pensant que no estava sola; que ella tenia una família de qui tenir cura.

I, com cada matí, va córrer a guaitar per la finestra. Feia ja setmanes que la observava. Rera la sinuositat de la cortina entreveia la seva figura i li agradava mirar, d'amagat de la seva dona, com es vestia la veïna. Imaginava el seu cos i admirava la gràcia amb la que li queien les delicades peces de roba que anava vestint. Suaument feia lliscar els seus braços dins la brusa que botonava delicadament. I amb cura es pujava les mitges que estirava i allisava, repassant amb les mans tota la cama. Per un moment es va sentir descobert quan la seva dona el va escridassar, un dia més. Però ella va córrer les cortines, es va fumar una cigarreta i la va seguir observant, mentre estenia la roba.

Sentia debilitat per aquell home, menut i solitari. Esperava cada matí sentir el seu despertador. Li semblava que es llevava amb ell, així, malgrat les parets que els separaven. Pensava que segurament seria un bon pare pel seu fill. Molt probablement ell ni sabia de la seva existència. Mai havien parlat, tret d'aquell cop en què ell la va ajudar a pujar el cotxet per les escales. Es veia tan fort i atent. Va esperar a sentir el tomb de la clau per entonar una cançó de bressol al seu nadó, amb l'esperança que ell també la sentís... 



diumenge, 9 de març de 2014

Vas tancar la porta...

Mirant per la finestra et vaig tornar a la meva memòria. Aquelles tardes al pati de casa, aquella olor de la gespa acabada de tallar, en aquell petit paradís nostre, enmig de la ciutat. Les passejades en bicicleta per la plaça, les expedicions cercant aventures... Recordo quan jugàvem al carrer, quan ens feies aquells jocs de mans, aquells que, a mida que anàvem creixent, prenien un caire més picardiós. Em vaig sorprendre a mi mateixa amb un somriure als llavis. Vaig recordar el nostre innocent festeig; i és que em fas fer tan feliç, malgrat tot! 
Però amb el temps van anar canviant les coses... Vaig mirar de recordar, a desgrat, el dia que et vam perdre... No hi havia una data concreta. Fou en uns mesos que et vas anar distanciant de nosaltres... Aquells dies en què compartiem els jocs i les rialles es van anar convertint en dies foscos, on l'únic que arribàvem a compartir era el mateix aire de l'habitació on estàvem, i que s'enraria en poc temps, quan ens enfrontàvem. Aquell hivern va ser més llarg que de costum i el fred, més intens que mai. Les teves mirades gèlides anunciaven el final definitiu i, en un intent de retrobar aquell company del passat, vaig entreobrir la porta de nou. Però tu ja havies decidit per tots. I la vas tancar de cop, i per sempre. 


diumenge, 2 de març de 2014

En les paraules...

Tenia la clau del misteri a les seves mans; aquella caixeta guardava per ell les seves últimes paraules.
Es sentia orgullós, perquè, després de molts anys esperant, rera aquell llarg silenci, per fi podia llegir, sense obstacles, el secret que ella havia estant guardant tan gelosament.
S'adonava ara de com l'havia trobat a faltar, de com es penedia de no haver pogut estar a l'alçada del seu amor, de com hauria desitjat no haver-li estat mai infidel...
Tenia una sensació estranya que li feia mirar aquella caixa amb un xic de desconfiança.
és que, en el fons, li feia por pensar el que podria suposar saber la veritat; potser no estava preparat per saber-la.
Malgrat tot, tenia la necessitat de saber, volia alliberar la seva consciència i aclarir si, en l'últim instant, ella l'havia pogut perdonar.
Amb les mans tremoloses la va obrir lentament...
Remoure el passat no li venia gens de gust, però el misteri amb què havia pronunciat les seves darreres paraules l'havien obsessionat fins al deliri.  
Entre la distància que havia anat creixent entre ells aquells darrers anys, ella sempre s'havia mostrat pacient i, en aquells últims instants, potser fins i tot li havia somrigut.
Sovint  havia estat somiant en aquell moment, però, ara, un cop arribat, no n'estava segur de si volia saber la veritat.
Enmig d'aquells sentiments va adonar-se de com se l'havia estimat, de com ella, fidel, havia seguit sempre al seu costat, malgrat la distància.
Mentre obria aquella caixa li van venir ganes de plorar en recordar com li havia fallat, tenint-la tan a la vora.
Pensava en aquell dia en què ella s'adonà de tot, i de com, a partir d'allí van començar a fallar les paraules; en com, sense creuar un sol mot, van decidir no parlar-ne mai sobre allò; ni sobre res més, de fet.  
Rera aquells silencis només havien quedat les mirades, i ell li va implorar, en l'últim alè, saber què hi havia rera aquella mirada trista que des d'aquell malaurat moment li havia anat oferint dia rera dia.
Ella, dins aquella caixa havia deixat només aquest escrit: "El secret està en les paraules..."

diumenge, 23 de febrer de 2014

L'amor...

I tants cops vaig voler fugir de tu, i tantes vegades t'enyorava. M'era més senzill no buscar-te, però em feies tanta falta... I eres tan a prop, inexplorat, viu, palpable... Tu vas donar cos a tot el que sentia. Vas omplir de significats la buidor de molts mots, repetits mil vegades. Amb tu em vaig sentir realitzada. Vas entendrir el meu cor amb les teves paraules.
I sentia la olor de la teva pell només tancant els ulls i recordant-te. Notava la dolçor dels teus llavis i el tacte de les teves mans en la meva ànima... Amb el caliu de la teva mirada foragitaves tots i cadascun dels meus malsons. La teva veu, ferma i segura, calmava tots els meus neguits. Els dies ennuvolats els feies lluminosos amb el record del teu somriure.
I quan a la fi et vaig venir a trobar, sabia que m'esperaves. I eres allí, només per mi, i en la claror d'aquella nit vas fer realitat tots els meus contes de fades...    

divendres, 21 de febrer de 2014

Perduda...


    En sortir de casa vaig pensar que no hi tornaria. Quelcom em deia que tot s'havia acabat. Els dies s'escurçaven i em feien falta hores per trobar-me. Les meves anades i vingudes cada cop eren més espaiades. Ja no sabia on anar. Vaig caminar durant hores sense un destí fixat. M'havia perdut. Vaig mirar al meu voltant i tot m'era desconegut. La por em va fer plorar. Vaig asseure'm a la vorera mirant de recordar... No recordava haver-me sentit mai tan sola. Res del que veia m'era conegut. Vagament em venien imatges al cap, però cap d'elles m'ajudava a centrar-me. Vaig provar de mirar si algú em reconeixia. Em sentia observada, però ningú semblava veure'm. Vaig tancar els ulls. Començava a ploure i tenia fred. No em podia moure perquè,entre altres coses, no sabia quin camí agafar. Em vaig anar encongint sense saber què fer. Només esperar... De cop i volta, vaig notar el tacte d'unes mans a l'espatlla. Eren unes mans càlides que em van convidar a aixecar-me i em van conduir a eixuplogar-me de la pluja, que ja ni notava. Vora el caliu d'aquella presència em vaig anar refent i agafant confiança. Em sentia igual de desconcertada, però molt més còmode. Vaig notar que s'apropava més a mi i em posava la mà a la butxaca. Vaig voler cridar, però em vaig quedar glaçada. La por em va paral.litzar. Aquell individu m'acabava d'agafar la cartera, m'estava robant! Vaig apartar-me per fugir, però quelcom em va dir que m'equivocava. Aquelles mans eren conegudes, aquell rostre em començava a ser familiar. Malgrat tot em sentia confosa, extranya i ofegada en un espai tan petit. Em va mostrar la fotografia que m'havia tret de la cartera. No m'ho podia creure! Era jo mateixa abraçant aquell individu! Es va treure el mòbil i va trucar... He trobat la mare. No patiu, està bé. Tornem a casa...!

diumenge, 16 de febrer de 2014

Deja vous...

  Quan et vaig veure entrar se'm va eixamplar el cor. De seguida vaig adonar-me, però, que venies realment disgustada. Em vas fer tot un seguit de retrets, que, de ben segur, mereixia. Fins i tot les arrugues de la cara t'afavorien, quan estaves enfadada. Em vaig perdre per uns instants, resseguint-te les faccions, memoritzant-te. I Encara et vas enfadar més, en creure que no t'escoltava. Els colors t'havien pujat a les galtes i et donaven aquell aire d'innocència, que tant m'agradava. Quan vas acabar d'esbroncar-me, et vas posar a plorar. Semblaves desorientada. En aquells moments vaig fer un pas endavant per abraçar-te... però el meu orgull em va aturar. Vaig seguir immòbil, fred, i et vaig deixar marxar...
     T'havia de tornar a veure! T'havia de trobar i dir-te com n'estaves d'equivocada. Quan em vas venir a veure t'hauria volgut dir tot el que sentia per tu, però un nus a la gola em va ofegar les paraules. Estaves tan enfadada amb tot...T'hauria volgut abraçar i omplir-te de petons perquè, en el fons, ja sabia que no pensaves res del que estaves dient. Tu, també ho sabies. Tots dos erem conscients que ens estavem dient adéu, però hauria volgut un comiat diferent. I sé que tu també. Si hagués sabut aleshores que no et tornaria a veure mai més, ben segur que tot hauria anat diferent...

     Quan et vaig veure entrar se'm va eixamplar el cor. De seguida vaig adonar-me, però,que venies realment disgustada. Em vas fer tot un seguit de retrets, que, de ben segur, mereixia. Fins i tot les arrugues de la cara t'afavorien, quan estaves enfadada. Em vaig perdre per uns instants, resseguint-te les faccions, memoritzant-te. I encara et vas enfadar més, en creure que no t'escoltava. Els colors t'havien pujat a les galtes i et donaven aquell aire d'innocència, que tant m'agradava. Quan vas acabar d'esbroncar-me, et vas posar a plorar. Semblaves desorientada. En aquells moments vaig fer un pas endavant per abraçar-te... I ho vaig fer. Em vaig apropar a tu i et vaig besar suaument al coll. Et vaig eixugar les llàgrimes. Ens vam quedar sense arguments per discutir, ens estimavem massa. Et vaig estrènyer entre els meus braços. Vaig agafar-te les mans, suaus com la porcellana, i les vaig besar. Aquella rigidesa amb la que havies entrat per la porta es va anar estovant i vam acabar entre petons. Et vaig poder explicar tot el que sentia per tu, i com t'havies equivocat en jutjar-me. Em vas comprendre, ens vam perdonar i vam sortir reforçats i estimant-nos.

dijous, 13 de febrer de 2014

El mar...



Vas...  i vens... I m'acarícies els cabells, i te'n tornes. Dances al Sol que emmiralles en els dies clars, marí, turquesa, maragda... En tu recupero la meva calma. Amb tu em fonc quan m'abraces. I t'escolto, i et sento i et faig braçades. I m'engulls com si fos teva i em tornes a la platja. Ballem plegats i suro pel teu cos... I m'agrades. De vegades m'apropo a tu, en silenci i t'observo, asseguda davant teu, només respirant-te.  I no puc evitar, veient-te, de llençar-me als teus braços. Tu que sempre m'esperes  i m'esguardes. I sento la teva veu, quan em xiuxiueges a cau d'orella: vine, vençuda, sota l'abast de les meves ales i allò que esperis de mi, seré per tu, mil vegades. I així m'entrego a tu, vençuda, estimada...  

dissabte, 8 de febrer de 2014

Breathe...

     Quan va sentir la seva última paraula es va dirigir a la porta, a punt de marxar, però quelcom la va fer aturar-se. Es va girar, va caminar fermament cap a ell i, abans que pogués reaccionar, va inspirar profundament i li va clavar una bofetada. Aleshores sí, va girar cua i, amb els punys closos, solemnement, com qui s'endú un trofeu entre les seves mans, se'n va anar. Estava satisfeta. Aquell gest la va fer sentir tranquil.la... Havia aconseguit dir-li, sense ni un sol mot, tot el que pensava. 
Ell ho havia entès perfectament perquè no va ni replicar. Sabia que s'ho mereixia. Havia estat jugant amb ella massa temps, i ara, la partida s'havia acabat. Tot i l'agressió, no va poder evitar un mig somriure. Ell estava convençut que, malgrat tot, havia guanyat. 
     I com n'estava d'equivocat! No van passar massa dies quan va notar que alguna cosa en la seva manera de respirar havia canviat. Que cada dia que passava, tenia la sensació que li faltava més l'aire. Primer no ho va relacionar, però va ser aquell vespre, quan se'n va adonar. Havia sortit al carrer perquè no podia dormir. Feia temps que, sobretot a les nits, cada cop li costava més de respirar. Havia visitat un parell de metges, però no li trobaven res d'estrany. Aquell vespre ja no podia més i amb la sensació d'ofec, va decidir sortir al carrer. Va caminar unes quantes passes. Li semblava haver corregut una mitja marató. Es va haver d'aturar diverses vegades per recuperar l'alè. A la fi, va trobar un banc i s'hi va asseure. A la llunyania va poder veure algú que s'apropava. Eren dues persones que, enmig de la nit, passejaven a pas tranquil. Quan les va tenir més a prop es va adonar que, una d'elles era ella. La mateixa a qui ell havia cregut haver fet tan desgraciada, ara se li apropava amb pas ferm i decidit i amb un radiant somriure als llavis... En reconèixe'l va avançar-se al seu company i, sense dubtar-ho un moment, va anar a trobar-lo.
     En aquells moments va experimentar una alenada d'aire fresc que li va omplir els pulmons. No es va poder ni aixecar del banc mentre rebia aquella abraçada que el va omplir de vida, com si respirés per primer cop!   Es va sentir mig marejat en rebre tant d'oxígen d'una sola vegada. Gairebé li va ser impossible parar atenció a les seves paraules, estava massa centrat assaborint el gust d'aquell aire nou, tan annhelat. Va mirar de refer-se però només li va ser possible intercanviar quatre expressions de cortesia abans que se'n tornés a anar... 
     Es va quedar sol de nou i embriagat per aquella trobada que l'havia tornat a la realitat, deixant-li un regust com de menta fresca. Es sentia eufòric, excitat, viu. Malgrat tot, aquest sentiment no li va durar més que uns instants, perquè a mida que la veia allunyar-se, es va adonar que, amb els punys ben closos, ella li havia pres, altre cop, la respiració...   


diumenge, 19 de gener de 2014

Et regalo un somriure...

Quan en Martí es va llevar aquell matí, es va voler incorporar per sortir del llit. Feia dies que li havien recomanat repòs, però les seves ganes de jugar l'havien omplert d'energia i es sentia amb prou forces com per desobeïr una estoneta els metges. Es va posar les sabatilles blaves i el batí de felpa. Amb passes curtes es va apropar a la finestra per guaitar-hi. Es veia el carrer desert. Les ombres dels plataners dibuixaven curioses imatges a la vorera i es distreia  donant-les-hi nom... Resseguint amb la mirada tot el carrer es va adonar que, vora la tanca del seu jardí, es movia alguna cosa. Era de colors... Va fregar-se bé els ulls perquè no s'acabava de creure el que veia. A la porta de casa seva, assegut vora la tanca del seu jardí, aquell matí d'un dijous qualsevol, hi havia un pallasso! Un pallasso de debò, amb la seva perruca arrissada i de colors... Va mirar una estona més... Buscava a dreta i esquerra... no hi havia cap rastre dels nens. Alguna cosa no lligava. Què hi feia un pallasso al seu carrer i sense nens i nenes al seu voltant? En Martí feia dies que no sortia de casa. La debilitat dels seus ossos l'havia obligat a fer llit des de feia setmanes. Aquell dijous, però, s'havia llevat amb forces. Va estar una bona estona encara observant aquell personatge fins que va decidir baixar les escales per anar a trobar-lo. Va obrir suaument la porta del carrer, tot semblava adormit a casa, encara. Sense fer soroll va sortir cap el jardí.
Encara era allí, assegut. Sense dir un mot, en Martí s'hi va apropar. El pallasso va alçar per uns instants la mirada, primer sobtat, després sorprès. Semblava trist i en Martí s'adonà que aquell rostre no li era del tot desconegut. Va observar-lo millor i va poder veure, que  darrera aquell maquillatge, mig esborrat per dues llàgrimes hi havia una mirada familiar. Suaument li va agafar el barret que hi havia al seu costat i se'l va posar al cap. Es va plantar davant el personatge i va començar a fer ganyotes a fi d'animar-lo. El pallasso va alçar els ulls i no va poder evitar deixar anar un somriure... Es va eixugar les llàgrimes, es va apropar al nen i el va abraçar xiuxiuenjant: t'estimo, fill meu.









dilluns, 13 de gener de 2014

Ens vam trobar a mig camí...

Tots tenien un company amb qui jugar. Ell, malgrat tot, estava sol, en el seu món, potser molt lluny d'allí. Vaig gosar apropar-m'hi amb un propòsit: mirar de viatjar una estona al seu, de món, o d'apropar-lo una mica al meu. En qualsevol cas, tenia l'esperança que ens poguéssim trobar, potser a mig camí, entre el seu i el meu, i jugar plegats...
Algun cop havia aconseguit atreteure la seva atenció i en algun moment i durant uns segons m'havia mirat. Crec que fins i tot m'havia vist. Aquella tarda em vaig apropar a ell fascinada pels seus jocs de mans.  Eren menudes, i estava molt enfeinat mirant d'omplint-les a vessar de colors. Se'l veia realment capficat. De tant en tant se'ls apropava a la boca, potser per tastar-ne el gust. Quin gust deuen tenir els colors en el seu món? -em vaig preguntar- Potser només ho feia per evitar que li caiguéssin... Quan em vaig apropar prou a ell però ni em va mirar. Tenia massa feina... Crec que va notar la meva presència perquè els seus moviments eren més neguitosos. Potser es pensava que li volia prendre algun dels seus preciats colors, o potser no... Li vaig parlar suaument, però ell seguia enfeinat. Vaig pensar que era tan important per ell abarcar amb les manetes tants colors com podia, que quan n'hi van caure uns quants a la taula, no vaig dubtar a ajudar-lo a recarregar-les. Crec que li va agradar... Potser es va adonar que no pensava quedar-me'ls, que volia ser amiga seva. Així em vaig guanyar una mica la seva confiança, o potser no... Seguia sense mirar-me. De sobte, em vaig adonar que s'apropava els colors a la boca i els bufava. El vaig ajudar a bufar, també... Crec que li agradava bufar... Li vaig bufar suaument a la cara i em va mirar, em va veure i em sembla que fins i tot va somriure. Crec que ara erem amics, o potser no... Vam passar una estoneta apilant, tastant i bufant colors. El cert és que m'hauria agradat quedar-m'hi tota la tarda. M'havia ensenyat un joc nou, no n'havia bufat mai de colors... Sempre he cregut que bufar és màgic. De fet, sempre que vull desfer nusos, tinc el costum de bufar-los, es desfan molt millor. Amb la màgia d'aquell buf, em sembla que vaig fer un amic, aquella tarda...      

diumenge, 12 de gener de 2014

Benvolguda tardor...

Aquell havia estat el pitjor any de  tots els que fins aleshores havia viscut. La mort, la tristor i la soletat van posar-se d'acord per donar-se a conèixer alhora aquell estiu del 74.
Malgrat el seu habitual bon estat d'ànim, aquell any es va sentir abaltida pel pes del desencís. La vida, aquella que temps enrera li havia mostrat tots els seus encants i de la que n'havia tret tant de suc l'any anterior, semblava haver-se quedat esgotada.
Es sentia mancada d'amor, mancada de mans que sortíssin a la seva ajuda per fer-la reeixir de bell nou a la vida.
Ja no somiava, ni volia somiar. Es sentia esfonsada i no es sabia refer. El seu primer amor, aquell a qui li havia ofert la dolçor d'aquell primer petó, s'havia fet fonedís... La seva millor amiga, amb qui havia pogut confiar i amb qui havia pogut tastar el veritable gust de l'amistat, havia hagut de marxar... I la mort, que cada cop s'havia anat apropant més i més al seu pare, va gosar prendre-li la vida, també aquell malaurat estiu.
Sabia que calia refer-se i així ho escrivia aleshores, però no tenia prou força i es sentia tan sola...  Mirava de cercar l'ajut de qualsevol, d'aquell qui pogués donar-li l'empenta que li calia per sortir-se'n, però cada cop s'esfonsava més i més en aquella foscor.
Amb tot, aquell estiu tocava el seu fi i sortosament va arribar la tardor, aquella tardor que va aparèixer amb un alè nou d'esperança, perquè amb la tardor d'aquell any hi va arribar ella. Aquella personeta, amb la que no havia comptat i amb qui recuperaria les ganes de viure. Aquella criatura, que, tot i semblar indefensa, va lluitar amb tot el que era per venir al món i canviar-li la vida.