diumenge, 29 de desembre de 2013

El secret de la Mona Lisa...

I molts es preguntaven el perquè d'aquell somriure... Ben segur que la majoria de dones ja el sabien! Quina dona no hauria somrigut així en sentir-se tan admirada per un geni! Aquell home sorprenent i boig que li estava amidant cada racó del seu cos amb la mirada...
I aquell somriure la delatava... Es sentia tan feliç i tan orgullosa. No eren només els seus llavis, no eren només les seves mans, no eren ni tan sols les seves galtes... Leonardo sabia veure-hi més enllà d'ella mateixa... Li bevia l'ànima i dibuixava el seu esperit a pinzellades, que s'anaven fonent amb la seva, en el seu quadre... Els ulls del científic, de l'enginyer, de l'inventor, de l'anatomista, del pintor, de l'escultor, de l'arquitecte, del músic, del poeta, del filòsof, de l'escriptor... tots clavats damunt seu, admirant-la. I quina dona no somriuria així? I amb les seves mans, sense ni tan sols tocar-la, no deixava de resseguir-la un dia rera l'altre... I ella aconseguia així fer-lo tan seu, que ja mai més no hauria d'oblidar-la. I amb aquest gest, com aquell qui només pinta un quadre, li va anar regalant la joia més envejada... l'eterna joventut. I amb ella, tot un seguit de missatges en codi que només ells compartien i que gelosament es van endur amb la complicitat de la mirada...



               

diumenge, 22 de desembre de 2013

El llegat.


Al desencís li va donar perspectiva, per poder trobar la senzillesa que l'abraçava, sense adonar-se'n.
A la solitud la va acompanyar amb dolces cançons, per entendrir la seva ànima i obrir-la al caliu, que tanta falta li havia fet estant en companyia.
A la maduresa li va deixar un bri de tendra infància per assaborir, amb un toc de bogeria, aquell gust amarg que la mateixa vida li havia anat deixant.
I a l'amargor li va deixar un pot de melmelada, per recuperar tota la dolçor i poder-la repartir, entregant-se als altres.
A la falsa esperança li va tornar el coratge, que havia perdut lluitant pel camí, en les més dures batalles...
A la inestabilitat li va deixar un terra ferm, on poder trepitjar sense perill de tornar a caure.
A  l'insà el va omplir d'aire nou, per acabar de foragitar tots aquells fantasmes que havien envoltat la seva ànima, fent-la emmalaltir.
A la por li va donar ales, perquè sortís volant i en quedés la confiança, que ni es veia, i que era més forta, ara.
A l'arbre li va donar arrels més fortes, perquè ja cap vent no el pogués tornar a tombar.
Al mirall li va dur l'altra cara, perquè un cop trobada, no la deixés escapar mai més.
Al joc d'ombres els va donar llum, perquè deixessin  de ballar a les tenebres i es puguéssin mirar a la cara.
A l'amor li va donar temps mort, per què no tingués cap pressa en tornar a marxar, ara que s'hi trobava a gust.
I a la platja, per fi, li va deixar l'onada, perquè sempre pacient i amorosa havia sabut esperar-la...

dilluns, 16 de desembre de 2013

... I va passar!


Darrera la gran vidriera que donava al passeig, asseguda, el veia passar. Quants cops l'hauria volgut aturar, però mai no gosava. De vegades el seu passar era feixuc, de vegades era massa precipitat. Dia rera dia, a la mateixa hora, tant si plovia com si feia sol, no fallava mai.  Alguns cops  passava altiu, sabent com n'era de desitjat. Altres cops s'avergonyia en notar com l'arribaven a odiar, el seu pas. De vegades era estimat, altres completament ignorat... Què tenia que el feia tan proper i alhora tan misteriós? Era savi. Tot ho sabia, però també era gelós d'ell mateix i no explicava els secrets del seu saber a ningú. Deixava que cadascú els descobrís a la seva manera. Ell només passava. Observador passiu i silenciós. Es repartia com volia per arribar a tothom. Tothom li coneixia  el  nom, però ningú no l'abarcava.
I ella feia dies que se'l mirava. Malgrat haver-lo vist tota la vida, mai abans se l'havia mirat tan detingudament. I en el seu miratge... el va perdre. Aquell tan conegut per tothom, el Temps, avui li havia passat un altre cop, i en aturar-se a admirar-lo, l'havia perdut...      

dimecres, 11 de desembre de 2013

Amb el paraigües a la mà...

I plovia aquella tarda. Les gotes d'aigua lliscaven pel vidre entel.lat i no es podia veure el carrer. S'intuien els paraigües de la gent passant pel davant de l'aparador. Aquella tarda ningú no se'l miraria. Ningú no veuria el que havia estat preparant amb tantes ganes. Feia dies que no dormia pensant en com captivar-los, en com atreure'ls. Havia passat el matí arrenglerant escrupolosament les xocolatines, els dolços i les llaminadures. Desitjava tant aquelles mirades enganxades a l'aparador, aquelles boques obertes imaginant el tast exquisit de les delícies que oferia. Però aquella tarda era fosca. Tot l'esforç havia estat en va. Ja volia tancar els llums, quan un cop fort a la porta va fer dringar les campanetes de l'entrada.
Vas entrar tot xop. No t'havia reconegut. No duies paraigües. Miraves d'eixoplugar-te de la pluja sota el sostre de la botiga. No vaig pensar en fer-te fora, malgrat tot l'enrenou amb el que havies entrat. Quan et vas girar i em vas mirar, el cor em va saltar del pit. No sabia ben bé perquè, però sabia que eres tu. No em preguntis ni perquè ni com ho sabia, perquè ni jo mateixa ho sé. Vaig veure en la teva expressió que tu no n'eres conscient, encara. I vas maleïr aquell dia, la tormenta.
I quantes tormentes no hem sobreviscut, junts, ja! I quants cops no hem passejat sota la pluja recordant, a gust, la de la nostra tarda... I és que des d'aquell dia, vas anar venint primer cada mes, a eixoplugar-te. Després, cada setmana, després cada dos dies... I quan, al cap i a la fi, va deixar de ploure, vaig guardar un paraigües a l'entrada, per si tornaves. Van passar mesos abans no vas tornar a passar pel davant de la botiga. Feia un sol que badava les pedres. Però, en veure't vaig sortir corrent amb el paraigües a la mà. Et vaig sobtar i em vas mirar. Vam somriure, vam compartir el paraigües i et vas quedar.    




                               

dimarts, 10 de desembre de 2013

I va començar...


I allí estava, esperant que arribés el tren. Aquell que el duria més enllà de vés a saber on. Havia decidit deixar-ho tot. I quan el sentien dir-ho, tots es posaven a riure, perquè no tenia res, li deien. Potser era això el que el motivava: marxava amb la maleta completament buida i el seu objectiu, a partir d'ara, era omplir-la. La volia omplir de les realitats amb les que havia somiat durant tants anys. Havia viscut de manera mediocre en aquella masia tota la seva vida. Havia estat fent, fins aleshores, el que li tocava fer, el que calia, el que li dèien que calia fer. Ja n'estava tip. Es sentia tip de tot i completament buit, però estranyament feliç i alleugit. Ja ho havia intentat un cop d'enlairar-se, però aquella vegada volia fugir. Ara era diferent. Estava sol, hauria pogut fer el que desitjava allí mateix, ja. Però li calia marxar, per trobar-se. Estava segur que tornaria. No li feia cap vergonya reconèixer que algun cop voldria tornar i es sentia prou tranquil com per tenir el desig de fer-ho. Un any enrera s'havia volgut suïcidar, per fugir, també. Però va trobar que fugir era de covards i ell no n'era, de covard. Així que, valent, va esperar el seu moment. I ara li havia arribat. Per primer cop a la seva vida es sentia buit i lliure.
El tren va arribar. Curiosament hi duia dibuixada una imatge en un dels seus vagons: IMAGINE...  I va somriure. Caminant tranquil.lament per l'andana, va donar un últim cop d'ull al seu voltant. Ningú no havia vingut a acomiadar-lo. Ningú no notaria la seva partida. Va pujar al vagó i es va asseure vora la finestra. Va observar com s'allunyava d'aquell paisatge tan conegut i, per uns instants va sentir que potser s'enyoraria. Va estrènyer la seva maleta amb força i tot va començar...

dimecres, 4 de desembre de 2013

Quatre més una!!!


Un, dos, tres, quatre... Quatre més una.   El quatre era un bon nombre!

En sortir de l'escola l'Ada es dirigí a casa dels avis.  N'havia comptat quatre! Aquell dia n'havia vist més que altres cops. Potser avui s'hi havia fixat més. El primer tenia la mirada perduda en l'horitzó però el somriure als llavis, potser ni tan sols s'havia fixat, en l'Ada. Però ella sí. I això la feia contenta. Havia aconseguit pescar-lo i afegir-lo a la seva llista.  Era un d'ells, n'estava segura. Tenia les galtes rosades i duia una bufanda que li embolicava el coll; havia anat acariciant amb la mà tots i cadascun dels arbres de l'avinguda.
La seva llista cada dia augmentava, no tan ràpidament com ella hauria desitjat, però. Hi havia dies que no en podia comptar ni un. I aleshores es disgustava.
El dos era una dona amb una faldilla vermella! Els colors sempre havien significat un punt més pels candidats a la llista, però aquesta s'hi havia guanyat l'ingrès amb Cum Laude. A mig carrer li va semblar que fins i tot havia fet un saltiró. Anava lleugera i els seus peus semblaven no tocar el terra. Li va posar el renom de ballarina urbana, a fi de recordar-la millor. Es mereixia estar a la llista, i entre els deu primers.
El tercer era un senyor de mitjana edat, assegut al parc. Gaudia del sol de la tarda i anava tancant els ulls per assaborir-lo. Es va aturar una estona per espiar-lo i assegurar-se que era un d'ells. I tant que ho era! Es va treure un bloc petit de la butxaca i un llapis. Va escriure-hi alguna cosa. Va tancar els ulls un cop més i va sospirar. De dret cap a la llista, es va dir.
El quart li va costar una mica més d'identificar-lo. Va creuar el carrer, gairebé sense mirar. Corria, i l'Ada, darrera seu. Al cap del carrer es va deturar en una botiga. La nena es va esperar... Ben bé al cap de cinc minuts en va sortir. Duia un bonic ram de margarides a les mans. Va seguir corrent. Va creuar el carrer i va arribar a la plaça. Una dona menuda i arrugada l'estava esperant. Li allargà el ram i es van abraçar.
Estava satisfeta. Aquella tarda havia aconseguit veure quatre persones felices de ser on eren. Quatre persones obertes a respirar les seves vides. Quatre més que havien aconseguit veure'hi més enllà de les complicacions. Quatre simples. Quatre més una, sempre, perquè ella també s'hi comptava!




dimarts, 3 de desembre de 2013

Sacrifici...



Ajeguda, sota el sol de la tarda, vaig tancar els ulls. L'olor dels camps verds m'agradava. Els moments plàcids passats amb les companyes, corrent pel camp, em van venir a la memòria. Vaig mirar, en un inútil esforç, de recordar la mare. No podia dibuixar el seu aspecte en la meva ment, però sí la seva càlida presència. Aquell matí hi havia quelcom enrarit, però, en l'aire. Alguna cosa em deia que hi hauria sorpreses. A mig matí va començar a haver-hi moviment. Aviat canviariem de lloc. Tot semblava indicar la nostra imminent partida. Sense comprendre res, ens van fer aixecar i tornar a la casa. Allí ens van arrenglerar per una desfilada. Hi havia un transport molt gran, però no prou per encabir-nos-hi a totes. O al menys això em va semblar a mi en un primer moment. Vaig començar a tenir por. Totes ens miràvem esverades, algunes preguntaven, d'altres, ni gosavem fer-ho. Algunes reien. Vam anar pujant a cops i empentes. Era definitiu: canviavem de casa. Amuntegades les unes damunt les altres vam anar ocupant el petit espai del camió. Feia pudor. El viatge va començar. A cada tomb o sotrac les empentes i retrets s'accentuaven. El sol que passava a través de les escletxes cremava i augmentava la fortor de tants cossos apilotats. Va semblar una eternitat però per fi va tornar la tranquil.litat. Semblava que haviem arribat al nou destí. Ens van fer baixar altre cop en filera i vam entrar a una casa molt més gran, i molt més freda. Les nostres veus ressonaven. Es sentien alguns crits. Aquest cop sí que vaig sentir pànic de debò. Ens van separar a totes. Cadascuna de nosaltres vam ser conduïdes per llocs diferents. Vaig anar a raure a un espai on amb prou feines hi cabia el meu cos sencer. No podia veure res més que les parets i em vaig concentrar en la del meu davant, per tal de no perdre la calma. Vaig notar un cop sec a l'esquena, una punxada rera el cap. Les potes em van començar a fallar, vaig caure de genolls... Des de terra estant, vaig poder llegir la inscripció vora el sostre: ESCORXADOR. I vaig expirar...