dissabte, 30 de novembre de 2013

No calen paraules...




Es va començar a desprendre molt a poc a poc. El soroll que feia la pedra en desaferrar-se de la resta de la roca era eixordidor. Vaig tancar els ulls instintivament. Vaig cloure les meves mans amb més força per tal de no caure. Gairebé tenia les mans gelades. Em calia ser conscient de la força que hi feia per tal de salvar la meva vida. Durant uns moments tot va semblar estabilitzar-se... En aquells minuts em va passar pel cap tot un seguit de flashos de la meva vida...  Estava segur que era el moment de la meva mort...

Quan era petit havia viscut la glòria de ser un fill molt estimat, de poder-me sentir com si fos un rei, el rei de la casa!!! És per això que m'havia costat tant d'haver d'abdicar amb l'arribada d'en Marc, el meu germà petit. Tots els privilegis em van ésser arrebatats de cop, a l'edat de set anys. Vaig haver de fer-me gran a empentes. En Marc necessitava més atencions que no pas jo. Era més petit i, amb les inconscients ganes que tenia de venir al món, ho va fer de manera prematura, i el seu cos encara no estava preparat. Amb la lesió cerebral amb la que va irrompre al món va a començar a fer-hi el seu camí.
Sobtadament vaig començar a sentir-me una ombra en la família. De vegades, fins i tot una nosa...  Em sentia completament desamparat... Que sols ens podem arribar a sentir, amb la indiferència, envoltats per tothom....
Si no pots lluitar contra el teu enemic, uneix-te a ell, vaig llegir un cop. Amb aquesta sentència al cap vaig decidir començar a apropar-me a en Marc. La veritat és que em va semblar que, malgrat la seva manca d'expressivitat, era l'únic que em feia sentir necessari, vaig pensar algun cop que, potser fins i tot m'estimava. Mai no em mirava als ulls, però les seves mans em buscaven. Vaig començar a establir amb ell un vincle molt especial. Haviem aconseguit connectar les nostres ànimes. Sabiem el que sentiem sense la necessitat de paraules. La seva presència em va ajudar a créixer en pau.
L'any que els pares van decidir portar-lo a un centre especial, jo era fora de la ciutat, estudiant. El mateix dia del seu ingrès,  a molts quilòmetres de distància, vaig sentir el seu desconcert i la seva por. La seva tristor... La sang em bullia de ràbia pensant que no era al seu costat, per fer-li entendre que tot estava bé. Li havia fallat.
Vaig passar uns anys castigant-me a mi mateix pel que li havia fet. No vaig voler tornar-lo a veure, em sentia estranyament avergonyit de mi mateix.
Aquell matí m'havia apropat a la muntanya, caminava i pensava, com sempre, en ell o amb ell. Havia decidit que el volia tornar a veure. Ja sabia que no em miraria a la cara, però potser voldria apropar la seva mà a la meva.
Vaig caure, i vaig pensar que les meves ganes de veure'l no es podrien fer realitat. Tenia les dues mans aferrades a la pedra per no perdre la vida. No sabia fins quan podria aguantar. I aleshores la seva imatge em va obrir els ulls. El necessitava, i ell em necessitava.  Vaig notar com la seva mà m'empenyia amunt. Em va donar força per seguir endavant, em va tornar a la vida.
I ara sóc amb tu, i sé que sempre hi seré. No m'has deixat mai ni jo et deixaré mentre visqui. Avui m'has mirat i les nostres ànimes han somrigut.



dijous, 28 de novembre de 2013

Els records d'un avi...

Recordes les llavors que vas guardar per mi?

     Van brostar. La pluja les ha alimentat com amb mi ho va fer la teva juventut. La terra se'ls ha donat per  arrelar-se, igual que les teves paraules van fer aferrar-me a la vida i a assaborir-la com mai.
     Avui ha florit una magnòlia. Li he posat el teu nom. L'he olorada tancant els ulls i tot un seguit d'aromes coneguts m'han vingut a la memòria evocant moments distants i càlids de la nostra vida.

     T'havia buscat tan sovint en indrets tan diferents. De vegades em semblava haver-te trobat i, quan més a prop em sentia de tu, et fonies en el no res, et confonies en un tot. I altre cop començava la meva recerca, el meu neguit.
     I malgrat el desig, temia trobar-te. Tenia por que els meus sentits no em portéssin a l'engany. Temia haver-me estat enganyant tota la vida. Però com més sabia de tu, més necessaria te'm feies, més desitjada...

     Caminava pel jardí, sota el sol de mitja tarda. No podia apartar els meus ulls d'aquella magnòlia blanca. No podia fugir del somni de la teva mirada. No volia caminar més lluny. Volia seure al teu costat i veure la teva imatge, clara. Aquell aire fresc que em feia sentir diferent. El desig de tu es feia més fort cada vegada...  
  
     Amb el temps vas anar envellint al meu costat, com el millor dels vins. Multiplicant els teus aromes afruitats, aconseguint el tast exquisit, que, al meu paladar, et feia cada cop més gustosa. Cada dia tenia desig de tu, de la teva companyia, de les teves mans, dels teus pensaments, de la teva tendresa, de les teves mirades...

     El gest més senzill era especial en tu. Feies volar mil coloms enlaire amb el teu somriure i al més aspre, li estovaves l'ànima. Aconseguies fer acollidora cada tarda d'hivern i la teva rialla donava gust a l'aire... 



dissabte, 23 de novembre de 2013

I una cançó....

Soul Sister-Train      


Només una reflexió...


Que una relació de parella no funcioni, no vol dir que cap dels membres de la parella deixi d'estimar els seus fills. De fet, ells no deixen de ser el vincle que farà que ja mai més es pugui acabar de separar del tot una parella que han estat pares. Jo mai voldria per un fill que ningú s'estigués al seu costat per costum, només. Voldria per ell algú que l'estimés de debò. Si la persona que s'estima, un dia el deixés, perquè ja no queda amor, crec que li estaria agraït per la seva sinceritat. Penso que el meu fill hauria de ser capaç de veure que no es pot ser feliç al costat d'algú que ja no l'estima. Crec que li diria que val molt més que això, que es mereix amor de debò. Que l'amor el porta cadascú a dins seu i l'ha de deixar fluir, que no es pot obligar ningú a estimar, que l'amor s'ha de cuidar, que la manera en què s'estimen un home i una dona va canviant, que tots tenim dret a ser feliços, que tots tenim la capacitat de ser-ho, que tots ens podem equivocar, que de vida només en tenim una....
El pare de la meva filla és l'home que ha fet realitat el millor que m'ha passat a la vida, i això no ho podré oblidar mai. L'estimaré sempre per aquest motiu i el respectaré perquè un cop vam decidir junts aquesta empresa, la més important en les nostres vides en comú.
Malgrat que els sentiments han canviat, hi ha coses, que, per valors, no ho han de fer. La meva filla sempre tindrà el seu pare i la seva mare, i en conjunt o per separat li donarem suport. Ella sap que el respecte que ens tenim ara els seus pares és mutu. Durant un temps, en convivència, haviem arribat a gairebé perdre'l. I això un fill no s'ho mereix. Amb la separació hem assolit de nou aquest respecte i l'hem reforçat, perquè ens estimem la nostra filla i ens adonem que ens necessita a tots dos, i que no podem oblidar tan ràpidament el perquè vam decidir engendrar-la. Tenir un fill no és una decisió d'un moment, és una decisió de tota la vida. I aquesta personeta té un pare i té una mare i els ha de saber sempre al seu costat. I quan necessiti abraçades de la seva mare, les ha de tenir. I quan necessiti abraçades del seu pare, les ha de tenir. I això no és una cosa que li hàgim de negar a un fill, perquè és un dret seu des del dia que la vam portar al món. Aquesta és una responsabilitat que tenim com a pares. El fet de poder-los donar sempre el que necessitin de nosaltres, sense amputar-los cap part d'aquest amor, que es mereixen. Els sentiments, que com a adults, tenim cap a la que fou la nostra parella, els hem de païr els adults. Als fills els hauriem de voler transmetre valors com ara la comprensió, el coratge, l'amistat, el perdó, l'acceptació i sobre tot el respecte, per un mateix i pels altres. En cap moment voldria transmetre a un fill ni el dolor, ni la rancúnia, ni l'orgull, ni la sobèrbia.... que una separació ens pot arribar a treure de dins.
Tan de bo tots els pares i mares separats poguéssin reflexionar una mica. Es pot tenir llibertat sense coartar la dels altres, i molt menys la dels nostres fills. Es mereixen el seu futur amb els seus pares. Els dos progenitors, independentment de les avinences o desavinences de la parella.
Han de créixer i desenvolupar-se com a persones respectables i respectades. Acollides des de l'amor i amb amor.