diumenge, 29 de desembre de 2013

El secret de la Mona Lisa...

I molts es preguntaven el perquè d'aquell somriure... Ben segur que la majoria de dones ja el sabien! Quina dona no hauria somrigut així en sentir-se tan admirada per un geni! Aquell home sorprenent i boig que li estava amidant cada racó del seu cos amb la mirada...
I aquell somriure la delatava... Es sentia tan feliç i tan orgullosa. No eren només els seus llavis, no eren només les seves mans, no eren ni tan sols les seves galtes... Leonardo sabia veure-hi més enllà d'ella mateixa... Li bevia l'ànima i dibuixava el seu esperit a pinzellades, que s'anaven fonent amb la seva, en el seu quadre... Els ulls del científic, de l'enginyer, de l'inventor, de l'anatomista, del pintor, de l'escultor, de l'arquitecte, del músic, del poeta, del filòsof, de l'escriptor... tots clavats damunt seu, admirant-la. I quina dona no somriuria així? I amb les seves mans, sense ni tan sols tocar-la, no deixava de resseguir-la un dia rera l'altre... I ella aconseguia així fer-lo tan seu, que ja mai més no hauria d'oblidar-la. I amb aquest gest, com aquell qui només pinta un quadre, li va anar regalant la joia més envejada... l'eterna joventut. I amb ella, tot un seguit de missatges en codi que només ells compartien i que gelosament es van endur amb la complicitat de la mirada...



               

diumenge, 22 de desembre de 2013

El llegat.


Al desencís li va donar perspectiva, per poder trobar la senzillesa que l'abraçava, sense adonar-se'n.
A la solitud la va acompanyar amb dolces cançons, per entendrir la seva ànima i obrir-la al caliu, que tanta falta li havia fet estant en companyia.
A la maduresa li va deixar un bri de tendra infància per assaborir, amb un toc de bogeria, aquell gust amarg que la mateixa vida li havia anat deixant.
I a l'amargor li va deixar un pot de melmelada, per recuperar tota la dolçor i poder-la repartir, entregant-se als altres.
A la falsa esperança li va tornar el coratge, que havia perdut lluitant pel camí, en les més dures batalles...
A la inestabilitat li va deixar un terra ferm, on poder trepitjar sense perill de tornar a caure.
A  l'insà el va omplir d'aire nou, per acabar de foragitar tots aquells fantasmes que havien envoltat la seva ànima, fent-la emmalaltir.
A la por li va donar ales, perquè sortís volant i en quedés la confiança, que ni es veia, i que era més forta, ara.
A l'arbre li va donar arrels més fortes, perquè ja cap vent no el pogués tornar a tombar.
Al mirall li va dur l'altra cara, perquè un cop trobada, no la deixés escapar mai més.
Al joc d'ombres els va donar llum, perquè deixessin  de ballar a les tenebres i es puguéssin mirar a la cara.
A l'amor li va donar temps mort, per què no tingués cap pressa en tornar a marxar, ara que s'hi trobava a gust.
I a la platja, per fi, li va deixar l'onada, perquè sempre pacient i amorosa havia sabut esperar-la...

dilluns, 16 de desembre de 2013

... I va passar!


Darrera la gran vidriera que donava al passeig, asseguda, el veia passar. Quants cops l'hauria volgut aturar, però mai no gosava. De vegades el seu passar era feixuc, de vegades era massa precipitat. Dia rera dia, a la mateixa hora, tant si plovia com si feia sol, no fallava mai.  Alguns cops  passava altiu, sabent com n'era de desitjat. Altres cops s'avergonyia en notar com l'arribaven a odiar, el seu pas. De vegades era estimat, altres completament ignorat... Què tenia que el feia tan proper i alhora tan misteriós? Era savi. Tot ho sabia, però també era gelós d'ell mateix i no explicava els secrets del seu saber a ningú. Deixava que cadascú els descobrís a la seva manera. Ell només passava. Observador passiu i silenciós. Es repartia com volia per arribar a tothom. Tothom li coneixia  el  nom, però ningú no l'abarcava.
I ella feia dies que se'l mirava. Malgrat haver-lo vist tota la vida, mai abans se l'havia mirat tan detingudament. I en el seu miratge... el va perdre. Aquell tan conegut per tothom, el Temps, avui li havia passat un altre cop, i en aturar-se a admirar-lo, l'havia perdut...      

dimecres, 11 de desembre de 2013

Amb el paraigües a la mà...

I plovia aquella tarda. Les gotes d'aigua lliscaven pel vidre entel.lat i no es podia veure el carrer. S'intuien els paraigües de la gent passant pel davant de l'aparador. Aquella tarda ningú no se'l miraria. Ningú no veuria el que havia estat preparant amb tantes ganes. Feia dies que no dormia pensant en com captivar-los, en com atreure'ls. Havia passat el matí arrenglerant escrupolosament les xocolatines, els dolços i les llaminadures. Desitjava tant aquelles mirades enganxades a l'aparador, aquelles boques obertes imaginant el tast exquisit de les delícies que oferia. Però aquella tarda era fosca. Tot l'esforç havia estat en va. Ja volia tancar els llums, quan un cop fort a la porta va fer dringar les campanetes de l'entrada.
Vas entrar tot xop. No t'havia reconegut. No duies paraigües. Miraves d'eixoplugar-te de la pluja sota el sostre de la botiga. No vaig pensar en fer-te fora, malgrat tot l'enrenou amb el que havies entrat. Quan et vas girar i em vas mirar, el cor em va saltar del pit. No sabia ben bé perquè, però sabia que eres tu. No em preguntis ni perquè ni com ho sabia, perquè ni jo mateixa ho sé. Vaig veure en la teva expressió que tu no n'eres conscient, encara. I vas maleïr aquell dia, la tormenta.
I quantes tormentes no hem sobreviscut, junts, ja! I quants cops no hem passejat sota la pluja recordant, a gust, la de la nostra tarda... I és que des d'aquell dia, vas anar venint primer cada mes, a eixoplugar-te. Després, cada setmana, després cada dos dies... I quan, al cap i a la fi, va deixar de ploure, vaig guardar un paraigües a l'entrada, per si tornaves. Van passar mesos abans no vas tornar a passar pel davant de la botiga. Feia un sol que badava les pedres. Però, en veure't vaig sortir corrent amb el paraigües a la mà. Et vaig sobtar i em vas mirar. Vam somriure, vam compartir el paraigües i et vas quedar.    




                               

dimarts, 10 de desembre de 2013

I va començar...


I allí estava, esperant que arribés el tren. Aquell que el duria més enllà de vés a saber on. Havia decidit deixar-ho tot. I quan el sentien dir-ho, tots es posaven a riure, perquè no tenia res, li deien. Potser era això el que el motivava: marxava amb la maleta completament buida i el seu objectiu, a partir d'ara, era omplir-la. La volia omplir de les realitats amb les que havia somiat durant tants anys. Havia viscut de manera mediocre en aquella masia tota la seva vida. Havia estat fent, fins aleshores, el que li tocava fer, el que calia, el que li dèien que calia fer. Ja n'estava tip. Es sentia tip de tot i completament buit, però estranyament feliç i alleugit. Ja ho havia intentat un cop d'enlairar-se, però aquella vegada volia fugir. Ara era diferent. Estava sol, hauria pogut fer el que desitjava allí mateix, ja. Però li calia marxar, per trobar-se. Estava segur que tornaria. No li feia cap vergonya reconèixer que algun cop voldria tornar i es sentia prou tranquil com per tenir el desig de fer-ho. Un any enrera s'havia volgut suïcidar, per fugir, també. Però va trobar que fugir era de covards i ell no n'era, de covard. Així que, valent, va esperar el seu moment. I ara li havia arribat. Per primer cop a la seva vida es sentia buit i lliure.
El tren va arribar. Curiosament hi duia dibuixada una imatge en un dels seus vagons: IMAGINE...  I va somriure. Caminant tranquil.lament per l'andana, va donar un últim cop d'ull al seu voltant. Ningú no havia vingut a acomiadar-lo. Ningú no notaria la seva partida. Va pujar al vagó i es va asseure vora la finestra. Va observar com s'allunyava d'aquell paisatge tan conegut i, per uns instants va sentir que potser s'enyoraria. Va estrènyer la seva maleta amb força i tot va començar...

dimecres, 4 de desembre de 2013

Quatre més una!!!


Un, dos, tres, quatre... Quatre més una.   El quatre era un bon nombre!

En sortir de l'escola l'Ada es dirigí a casa dels avis.  N'havia comptat quatre! Aquell dia n'havia vist més que altres cops. Potser avui s'hi havia fixat més. El primer tenia la mirada perduda en l'horitzó però el somriure als llavis, potser ni tan sols s'havia fixat, en l'Ada. Però ella sí. I això la feia contenta. Havia aconseguit pescar-lo i afegir-lo a la seva llista.  Era un d'ells, n'estava segura. Tenia les galtes rosades i duia una bufanda que li embolicava el coll; havia anat acariciant amb la mà tots i cadascun dels arbres de l'avinguda.
La seva llista cada dia augmentava, no tan ràpidament com ella hauria desitjat, però. Hi havia dies que no en podia comptar ni un. I aleshores es disgustava.
El dos era una dona amb una faldilla vermella! Els colors sempre havien significat un punt més pels candidats a la llista, però aquesta s'hi havia guanyat l'ingrès amb Cum Laude. A mig carrer li va semblar que fins i tot havia fet un saltiró. Anava lleugera i els seus peus semblaven no tocar el terra. Li va posar el renom de ballarina urbana, a fi de recordar-la millor. Es mereixia estar a la llista, i entre els deu primers.
El tercer era un senyor de mitjana edat, assegut al parc. Gaudia del sol de la tarda i anava tancant els ulls per assaborir-lo. Es va aturar una estona per espiar-lo i assegurar-se que era un d'ells. I tant que ho era! Es va treure un bloc petit de la butxaca i un llapis. Va escriure-hi alguna cosa. Va tancar els ulls un cop més i va sospirar. De dret cap a la llista, es va dir.
El quart li va costar una mica més d'identificar-lo. Va creuar el carrer, gairebé sense mirar. Corria, i l'Ada, darrera seu. Al cap del carrer es va deturar en una botiga. La nena es va esperar... Ben bé al cap de cinc minuts en va sortir. Duia un bonic ram de margarides a les mans. Va seguir corrent. Va creuar el carrer i va arribar a la plaça. Una dona menuda i arrugada l'estava esperant. Li allargà el ram i es van abraçar.
Estava satisfeta. Aquella tarda havia aconseguit veure quatre persones felices de ser on eren. Quatre persones obertes a respirar les seves vides. Quatre més que havien aconseguit veure'hi més enllà de les complicacions. Quatre simples. Quatre més una, sempre, perquè ella també s'hi comptava!




dimarts, 3 de desembre de 2013

Sacrifici...



Ajeguda, sota el sol de la tarda, vaig tancar els ulls. L'olor dels camps verds m'agradava. Els moments plàcids passats amb les companyes, corrent pel camp, em van venir a la memòria. Vaig mirar, en un inútil esforç, de recordar la mare. No podia dibuixar el seu aspecte en la meva ment, però sí la seva càlida presència. Aquell matí hi havia quelcom enrarit, però, en l'aire. Alguna cosa em deia que hi hauria sorpreses. A mig matí va començar a haver-hi moviment. Aviat canviariem de lloc. Tot semblava indicar la nostra imminent partida. Sense comprendre res, ens van fer aixecar i tornar a la casa. Allí ens van arrenglerar per una desfilada. Hi havia un transport molt gran, però no prou per encabir-nos-hi a totes. O al menys això em va semblar a mi en un primer moment. Vaig començar a tenir por. Totes ens miràvem esverades, algunes preguntaven, d'altres, ni gosavem fer-ho. Algunes reien. Vam anar pujant a cops i empentes. Era definitiu: canviavem de casa. Amuntegades les unes damunt les altres vam anar ocupant el petit espai del camió. Feia pudor. El viatge va començar. A cada tomb o sotrac les empentes i retrets s'accentuaven. El sol que passava a través de les escletxes cremava i augmentava la fortor de tants cossos apilotats. Va semblar una eternitat però per fi va tornar la tranquil.litat. Semblava que haviem arribat al nou destí. Ens van fer baixar altre cop en filera i vam entrar a una casa molt més gran, i molt més freda. Les nostres veus ressonaven. Es sentien alguns crits. Aquest cop sí que vaig sentir pànic de debò. Ens van separar a totes. Cadascuna de nosaltres vam ser conduïdes per llocs diferents. Vaig anar a raure a un espai on amb prou feines hi cabia el meu cos sencer. No podia veure res més que les parets i em vaig concentrar en la del meu davant, per tal de no perdre la calma. Vaig notar un cop sec a l'esquena, una punxada rera el cap. Les potes em van començar a fallar, vaig caure de genolls... Des de terra estant, vaig poder llegir la inscripció vora el sostre: ESCORXADOR. I vaig expirar...


dissabte, 30 de novembre de 2013

No calen paraules...




Es va començar a desprendre molt a poc a poc. El soroll que feia la pedra en desaferrar-se de la resta de la roca era eixordidor. Vaig tancar els ulls instintivament. Vaig cloure les meves mans amb més força per tal de no caure. Gairebé tenia les mans gelades. Em calia ser conscient de la força que hi feia per tal de salvar la meva vida. Durant uns moments tot va semblar estabilitzar-se... En aquells minuts em va passar pel cap tot un seguit de flashos de la meva vida...  Estava segur que era el moment de la meva mort...

Quan era petit havia viscut la glòria de ser un fill molt estimat, de poder-me sentir com si fos un rei, el rei de la casa!!! És per això que m'havia costat tant d'haver d'abdicar amb l'arribada d'en Marc, el meu germà petit. Tots els privilegis em van ésser arrebatats de cop, a l'edat de set anys. Vaig haver de fer-me gran a empentes. En Marc necessitava més atencions que no pas jo. Era més petit i, amb les inconscients ganes que tenia de venir al món, ho va fer de manera prematura, i el seu cos encara no estava preparat. Amb la lesió cerebral amb la que va irrompre al món va a començar a fer-hi el seu camí.
Sobtadament vaig començar a sentir-me una ombra en la família. De vegades, fins i tot una nosa...  Em sentia completament desamparat... Que sols ens podem arribar a sentir, amb la indiferència, envoltats per tothom....
Si no pots lluitar contra el teu enemic, uneix-te a ell, vaig llegir un cop. Amb aquesta sentència al cap vaig decidir començar a apropar-me a en Marc. La veritat és que em va semblar que, malgrat la seva manca d'expressivitat, era l'únic que em feia sentir necessari, vaig pensar algun cop que, potser fins i tot m'estimava. Mai no em mirava als ulls, però les seves mans em buscaven. Vaig començar a establir amb ell un vincle molt especial. Haviem aconseguit connectar les nostres ànimes. Sabiem el que sentiem sense la necessitat de paraules. La seva presència em va ajudar a créixer en pau.
L'any que els pares van decidir portar-lo a un centre especial, jo era fora de la ciutat, estudiant. El mateix dia del seu ingrès,  a molts quilòmetres de distància, vaig sentir el seu desconcert i la seva por. La seva tristor... La sang em bullia de ràbia pensant que no era al seu costat, per fer-li entendre que tot estava bé. Li havia fallat.
Vaig passar uns anys castigant-me a mi mateix pel que li havia fet. No vaig voler tornar-lo a veure, em sentia estranyament avergonyit de mi mateix.
Aquell matí m'havia apropat a la muntanya, caminava i pensava, com sempre, en ell o amb ell. Havia decidit que el volia tornar a veure. Ja sabia que no em miraria a la cara, però potser voldria apropar la seva mà a la meva.
Vaig caure, i vaig pensar que les meves ganes de veure'l no es podrien fer realitat. Tenia les dues mans aferrades a la pedra per no perdre la vida. No sabia fins quan podria aguantar. I aleshores la seva imatge em va obrir els ulls. El necessitava, i ell em necessitava.  Vaig notar com la seva mà m'empenyia amunt. Em va donar força per seguir endavant, em va tornar a la vida.
I ara sóc amb tu, i sé que sempre hi seré. No m'has deixat mai ni jo et deixaré mentre visqui. Avui m'has mirat i les nostres ànimes han somrigut.



dijous, 28 de novembre de 2013

Els records d'un avi...

Recordes les llavors que vas guardar per mi?

     Van brostar. La pluja les ha alimentat com amb mi ho va fer la teva juventut. La terra se'ls ha donat per  arrelar-se, igual que les teves paraules van fer aferrar-me a la vida i a assaborir-la com mai.
     Avui ha florit una magnòlia. Li he posat el teu nom. L'he olorada tancant els ulls i tot un seguit d'aromes coneguts m'han vingut a la memòria evocant moments distants i càlids de la nostra vida.

     T'havia buscat tan sovint en indrets tan diferents. De vegades em semblava haver-te trobat i, quan més a prop em sentia de tu, et fonies en el no res, et confonies en un tot. I altre cop començava la meva recerca, el meu neguit.
     I malgrat el desig, temia trobar-te. Tenia por que els meus sentits no em portéssin a l'engany. Temia haver-me estat enganyant tota la vida. Però com més sabia de tu, més necessaria te'm feies, més desitjada...

     Caminava pel jardí, sota el sol de mitja tarda. No podia apartar els meus ulls d'aquella magnòlia blanca. No podia fugir del somni de la teva mirada. No volia caminar més lluny. Volia seure al teu costat i veure la teva imatge, clara. Aquell aire fresc que em feia sentir diferent. El desig de tu es feia més fort cada vegada...  
  
     Amb el temps vas anar envellint al meu costat, com el millor dels vins. Multiplicant els teus aromes afruitats, aconseguint el tast exquisit, que, al meu paladar, et feia cada cop més gustosa. Cada dia tenia desig de tu, de la teva companyia, de les teves mans, dels teus pensaments, de la teva tendresa, de les teves mirades...

     El gest més senzill era especial en tu. Feies volar mil coloms enlaire amb el teu somriure i al més aspre, li estovaves l'ànima. Aconseguies fer acollidora cada tarda d'hivern i la teva rialla donava gust a l'aire... 



dissabte, 23 de novembre de 2013

I una cançó....

Soul Sister-Train      


Només una reflexió...


Que una relació de parella no funcioni, no vol dir que cap dels membres de la parella deixi d'estimar els seus fills. De fet, ells no deixen de ser el vincle que farà que ja mai més es pugui acabar de separar del tot una parella que han estat pares. Jo mai voldria per un fill que ningú s'estigués al seu costat per costum, només. Voldria per ell algú que l'estimés de debò. Si la persona que s'estima, un dia el deixés, perquè ja no queda amor, crec que li estaria agraït per la seva sinceritat. Penso que el meu fill hauria de ser capaç de veure que no es pot ser feliç al costat d'algú que ja no l'estima. Crec que li diria que val molt més que això, que es mereix amor de debò. Que l'amor el porta cadascú a dins seu i l'ha de deixar fluir, que no es pot obligar ningú a estimar, que l'amor s'ha de cuidar, que la manera en què s'estimen un home i una dona va canviant, que tots tenim dret a ser feliços, que tots tenim la capacitat de ser-ho, que tots ens podem equivocar, que de vida només en tenim una....
El pare de la meva filla és l'home que ha fet realitat el millor que m'ha passat a la vida, i això no ho podré oblidar mai. L'estimaré sempre per aquest motiu i el respectaré perquè un cop vam decidir junts aquesta empresa, la més important en les nostres vides en comú.
Malgrat que els sentiments han canviat, hi ha coses, que, per valors, no ho han de fer. La meva filla sempre tindrà el seu pare i la seva mare, i en conjunt o per separat li donarem suport. Ella sap que el respecte que ens tenim ara els seus pares és mutu. Durant un temps, en convivència, haviem arribat a gairebé perdre'l. I això un fill no s'ho mereix. Amb la separació hem assolit de nou aquest respecte i l'hem reforçat, perquè ens estimem la nostra filla i ens adonem que ens necessita a tots dos, i que no podem oblidar tan ràpidament el perquè vam decidir engendrar-la. Tenir un fill no és una decisió d'un moment, és una decisió de tota la vida. I aquesta personeta té un pare i té una mare i els ha de saber sempre al seu costat. I quan necessiti abraçades de la seva mare, les ha de tenir. I quan necessiti abraçades del seu pare, les ha de tenir. I això no és una cosa que li hàgim de negar a un fill, perquè és un dret seu des del dia que la vam portar al món. Aquesta és una responsabilitat que tenim com a pares. El fet de poder-los donar sempre el que necessitin de nosaltres, sense amputar-los cap part d'aquest amor, que es mereixen. Els sentiments, que com a adults, tenim cap a la que fou la nostra parella, els hem de païr els adults. Als fills els hauriem de voler transmetre valors com ara la comprensió, el coratge, l'amistat, el perdó, l'acceptació i sobre tot el respecte, per un mateix i pels altres. En cap moment voldria transmetre a un fill ni el dolor, ni la rancúnia, ni l'orgull, ni la sobèrbia.... que una separació ens pot arribar a treure de dins.
Tan de bo tots els pares i mares separats poguéssin reflexionar una mica. Es pot tenir llibertat sense coartar la dels altres, i molt menys la dels nostres fills. Es mereixen el seu futur amb els seus pares. Els dos progenitors, independentment de les avinences o desavinences de la parella.
Han de créixer i desenvolupar-se com a persones respectables i respectades. Acollides des de l'amor i amb amor.