dissabte, 4 de març de 2017

Cultes inversemblants,
desmesurades proporcions d'estupidesa
embolicades amb paper de seda i
enquadrades amb llaços de satí blanc.

Gotes ilustrades d'una pluja devastadora
d'inseguretats, d'incògnites,
 de suposades respostes que duen al no res,
fent de la presència, realitat atordidora. 

Som el que és. 

Un no res pla i estèril 
amb collites bordes del sentit que esperàvem.
 Fragments de lucidesa, figuracions ilusòries
 en el magma sagnant d'una confusió descarnada.

Periple malaltís que genera trams de fantasia 
per palpar el que no som.

Res és el que sembla.

Delerosos de patir el martiri ignorem que,
com Fe d'Ager, no esquivarem la mort.
Amatents i confiats seguim el traçat de la incertesa 
compadint aquells que van pel camí ral. 

I pel que sembla, el que és...  no és res.




dimecres, 25 de gener de 2017

Miratges encisadors, 
Tèrboles mirades còsmiques
Que duen en l'aire
La dolça flaire d'una nit.
Trencadís de lluna blanca,
Ombra amarga del silenci
Que jeu entre l'onada càlida,
Abraçant cada moment.
Bri de llum que duu el record 
Sobtat d'aquell encís.
Pàlpit amable que genera
Un esclafit de rialles
Amoroses i tendres.
Esguard de l'infinit
Cada cop més proper,
Més abastable,
Frissant per entreveure
Entre les esquerdes del present,
Aquesta esperança perduda.
Falàcia d'un passat
Que s'esgota en el seu voler ser
Un present intemporal.
Neguits de sal, dolces paraules,
Fraternitat encoberta sota el temor
D'un desig insatisfet.

dimecres, 28 d’octubre de 2015

No és la meva mort...


No és la meva mort, el que jo temo.
És la teva absència que no goso ni imaginar.
És l'agulla de la memòria que se'm clavarà
cada dia, si algun cop et perdo.

No és la meva mort, el que jo temo.
És la por als meus sentits que no et trobaran enlloc;
és aquest neguit que sento en saber que sense tu,
jo ja sóc mort.

No és la meva mort, el que jo temo.
És l'agonia de saber que no podré seguir el teu camí;
que no et podré donar consell quan tinguis un patir.
És el meu "no ser", que em nego.

No és la meva mort, el que jo temo.
És per això que no l'espero i visc cada dia com un regal
que em deixa gaudir al teu costat, com a immortal.
I miro d'ignorar-la, i me n'alegro.






  
  

dijous, 3 de setembre de 2015

Fins el final...

Al caliu de les espelmes li vaig agafar les mans. Les tenia fredes i les hi vaig fregar suaument. Després les vaig arrecerar al meu pit, amb la tendresa que es mereixia, xiuxiuejant-li paraules suaus i tranquil.litzadores a cau d'orella. No semblava reaccionar massa, al començament. Havia passat massa temps en soletat i el fet que jo hagués travessat la seva zona de confort el feia sentir inquiet. Vaig sentir pena per ell. Havia estat tan sociable, anys ençà... Què era el que l'havia dut a apartar-se de tot i de tothom? S'hi veia tristor en la seva mirada, potser era por també, no n'estic segura. Al cap d'uns minuts de tenir-me a prop, va fer un gest, volent apartar-se. Ho vaig fer. Però potser li va semblar que m'havia apartat massa, perquè al cap de poca estona vaig notar que apropava la seva galta a la meva. Semblava reconciliar-se. Semblava donar-me permís per estimar-lo. Semblava haver decidit que sí que em volia. Em vaig sentir tan emocionada, que el vaig abraçar, però el vaig espantar i de seguida va tornar al seu posat defensiu. Em va apartar amb una empenta. Tenia tanta necessitat d'afecte que li feia fins i tot por a ell mateix. Vaig entendre que era millor anar amb calma. Em vaig aixecar a poc a poc i li vaig preparar un cafè. Sempre, abans, li havia agradat gaudir del seu cafè. Vaig pensar que potser recordaria aquells moments que haviem passat junts fent aquelles llargues xerrades darrera un bon cafè. Jo me'n vaig preparar un altre i, asseguda al seu costat, vaig començar a parlar-li. Ho vaig fer com si el temps no hagués transcorregut, com si res del que temiem hagués passat, com si haguéssim aturat el temps i ens trobéssim altre cop asseguts, com cada tarda dels dimarts a la cafeteria de la cantonada. Alguna de les bajanades que vaig dir el van fer somriure i a mi se'm va enxamplar el cor en veure que reaccionava. Així que vaig seguir. Cada cop es mostrava més relaxat, se'l veia content. I jo em sentia plena en veure que recuperava el seu sí amb les meves paraules. Ens van caldre tres cafès més per apropar-nos gairebé del tot. Ell seguia sense dir un sol mot, però l'expressió de la seva cara, ara, era tota una altra. Van tocar les onze al rellotge de la sala. Havia arribat el moment. Vaig apropar un cop més les meves mans a les seves i els meus llavis li van besar la galta. -Estic molt contenta d'haver-te retrobat- li vaig dir. I vaig dirigir-me a la sortida amb l'ànima encongida. Abans de tancar la porta en marxar, vaig sentir un fil de veu que em deia: 
-Tornaràs, oi? 
I allí vaig ser cada tarda, feliç al seu costat, fins el final dels nostres dies.





dimarts, 4 d’agost de 2015

Òscar a la millor!


Em caldria tota una altra vida, que no tindré, per aclarir-te el que vols saber. De fet, et voldria explicar el que t'espera, però seria com revelar-te el final d'una pel.lícula. D'una pel.lícula que ni tan sols té escrit el seu final. L'argument es va construînt sobre la marxa, els actors i les actrius canvien. Però tu sempre n'ets el protagonista. Voldria avançar-te les aventures i desventures en les que inevitablement en formaràs part. Però no pot ser. La gràcia de tot plegat és aprendre a gaudir del rodatge, aprendre a ensumar els detalls, aprendre a gaudir de les sorpreses, estar obert a les sorpreses, si no vols una pel.lícula avorrida o sense sentit. Tú donaràs sentit a cada escena, l'has de copsar amb tots els teus sentits. T'has de permetre també estones de backstage o fins i tot de "overstage". Agafa aire, respira profundament i aprèn a prendre distància, a veure l'escena des d'un picat o un contrapicat, examina el camí, la situació, abans de prendre decisions importants. No temis equivocar-te. És el que ens fa humans. Aprèn a perdonar, els altres humans també s'equivoquen, ningú ha nascut ensenyat per ser gran actor o actriu. No tothom sap quin paper li toca fer en cada moment. Aprèn a disculpar-te, pel mateix motiu, i per no carregar amb les feixugues càrregues de la culpa. Aprèn a no carregar pedres que no són per tu, només omplen la motxilla inútilment. Aprèn a no tenir massa pors, només les justes per permetre't actuar prudentment. No tinguis pressa, tot arriba. Gaudeix del regal de cada dia de rodatge, del Sol, de l'aire que respires, de la pluja, del cant dels grills a la nit, del dels ocells durant el dia... Cada petit detall és un tresor que se't dóna, i enriqueix cada escena. Esforça't, ningú ha dit que és un rodatge fàcil. Sigues flexible i adapta't als canvis d'escena, que, de vegades, són sobtats. No et planyis, si som aquí, és que ho podem fer bé. Rectifica, si cal. No vulguis ser perfecte, no som màquines. Aprèn a veure el costat positiu de les coses, sempre el té. La pel.lícula té un començament i un final, fes-te'n a la idea, però no t'hi obsessionis massa sinó perdràs el fil de la pel.lícula. Tingues fe en tú mateix i en el que facis, està demostrat científicament que pot moure muntanyes, ves-t'ho creient, també! Aprèn a riure't de tu mateix, les escenes còmiques també han de
 formar part de la pel.lícula. Riu, riu molt, és saludable. I plora, plora el que necessitis, també ho és.
Aprèn dels errors, en totes les grans filmacions n'hi pots trobar algun. Em deixo moltes altres coses, però bàsicament estima. Estima't a tu primer per poder aprendre a estimar els demés i tot el que t'envolta. Ja sé que ho faràs, per això jo ja et dóno l'Òscar a la millor!





dilluns, 3 d’agost de 2015

Don't forget...


Nothing else matter, anything more.
Quiet tree branches waiting for the honor.
Honest, brave, gorgeous stones.
Punishing madness birthing on a shore.
Bringing back ancient angers.

Whispering softly, missing the voice.
Don't run, there's no choice.
Carve the miseries, loyal hunters!
Don't care, that's the load.
Don't forget, the blame's your blood...






I va sortir de l'armari...

Ja portava molt de temps a la foscor. S'havia acostumat a veure-hi entre els badalls de llum. De vegades, treia el cap entre els munts de roba ben penjada. Li agradava l'ordre que l'envoltava. S'hi sentia tan a gust, malgrat tot, en el seu niu! Era una llar càlida, comfortable, tranquil.la. Entre el penjador de les corbates i els vestits de nit s'havia construit tot un univers on es deixava anar i es sentia còmode, abraçat per tota aquella varietat de teixits. L'olor de roba nova li despertava els sentits i es deixava transportar mentalment a mil llocs exòtics. Només algun moment puntual enyorava poder estirar les cames completament o fer les passejades que, temps ençà, solia fer. Algun moment també havia sentit curiositat per algun soroll desconegut de l'exterior, però res prou motivador com per obligar-lo a sortir del seu forat. De tant en tant reorganitzava els penjadors i creava ambients diferents, dins dels límits, és clar. El mirall que recobria la porta de l'armari engrandia l'estança. 
Aquella tarda però, l'armari es va obrir de cop, inesperadament, deixant entrar un aire fresc i dolç a la vegada. Una mena de barreja floral que li va omplir els prestatges i li va fer obrir els ulls de bat a bat. Volia des del fons del seu cor saber l'origen d'aquell perfum que, amb gosadia, havia omplert tots els racons del seu petit habitacle. Necessitava saber. Volia trobar. I aquell dia si, aquell dia, per fi, va  decidir sortir de l'armari...







dimecres, 1 de juliol de 2015

Moments...


     Estic asseguda, no massa còmode. De fet tinc una cama a sobre de l'altra i noto el pes dels meus propis ossos fent pressió contra la cama que tinc ben recolzada al terra. A la meva dreta hi ha una parella. Ell alça la veu més del normal i m'és gairebé inevitable escoltar la conversa. Parla una mena de barreja entre el català i el castellà. Diria que quan ho fa en castellà és per imitar a algú. Sembla alterat, pel to. En canvi ella és tota calma i se l'escolta pacient i només de tant en tant li fa un petit comentari amb veu tan suau que en perdo les paraules.
A la meva esquerra un grup de joves, tots nois. Un d'ells ha anat a fer paintball i explica l'experiència a la resta, que escolten encuriosits. En un moment donat, el protagonista de la conversa s'alça el camal del pantaló. Pel que sembla es va endur un bon blau, que els altres observen admirats i divertits. Discuteixen sobre la poca protecció que es porta en aquesta activitat. Sembla ser que algun dels companys va acabar al CAP. Una mala caiguda, una hora i mitja de tensió, una bona descàrrega d'adrenalina. Una bona cursa per aconseguir la bandera enemiga. Un final feliç, per la majoria. 
Al meu darrera la família de xinesos, dinant. Ahir, arròs. Abans d'ahir, arròs. Avui? Arròs. Malgrat tot, fa goig veure com disfruten barrejant-hi complements que no puc arribar a reconèixer. Semblen bocinets de pollastre, verduretes (potser algues), salsetes variades... Fa bona olor. Els envejo una mica, mirant-me el meu entrepà. 
Un parell d'homes surten a la porta a fer una cigarreta. Parlen de política. De la seva política. I miren d'arreglar el món, el seu de món. Pipen les últimes calades, satisfets. Tot els sembla ja una mica millor, ara.